Aquesta és la impressió que em queda després d'assistir als esdeveniments que van ocorrent dia rere dia, un vicepresident i consellers d'un govern sorgit de les urnes, que en aplicar la voluntat del poble al Parlament han estat empresonats per la voluntat dels polítics de la metròpolis. Queda clar que el Govern català ha estat tractat com si fossin el govern d'una colònia. Les lleis de la metròpoli s'han imposat a les lleis de la colònia, per això part del govern ha estat empresonat i l'altra part amb el president s'han hagut d'exiliar. El Govern de la metròpolis, juntament amb els mitjans de comunicació se n'han encarregat de justificar la seva actuació completament autoritària i sense diàleg. Han acusat de violents els colons que volien desempallegar-se del jou que els tenia subjectes, colons que han actuat de tal manera que els permetés exercir tots els drets existents, no només els drets que els permetien els que es creien saber què era el que estava ben fet i què era el que estava mal fet. Els habitants de la colònia ja es creien suficientment grans i madurs per poder decidir el seu futur. No tenien necessitat de més protecció ni de més explotació. Per què el Govern central no permetrà que prenguin aquesta decisió? Perquè vol continuar protegint-los o perquè vol continuar explotant-los i espoliant-los. Crec que ha quedat clar quina és la intenció centralista dels governants de l'Espanya autoritària i venjativa.
Com que ja n'hi deu haver suficients que deuen trobar que estic dient dois a balquena, això sempre sol passar, m'agrada trobar altres persones molts més importants que la que està escrivint que hagin opinat sobre aquesta qüestió o altres de semblants. I això em va passar diumenge passat, 5 de novembre a unes de les peces històriques triades per Josep Maria Casasús al diari Arabalears, titulada Cròniques colonials (13) del gran escriptor i patriota Manuel de Pedrolo, escrita el 1982, després del cop d'estat del 23 F de 1981. Ell posava en dubte que el que s'havia intentat era senzillament un cop d'estat, ell creia que havia estat una manera de voler solucionar el problema colonial. Deia: “S'enfronten dues posicions: la dels “golpistes” convençuts, com ho estava el difunt dictador (i ja hem vist com s'equivocà) que les colònies “interiors” només poden esser conservades a partir d'una repressió ferotge i continuada que acabarà per tòrcer el coll de les comunitats oprimides, i la dels polítics més inclinats a creure que la solució es troba en unes “concessions” que, en generalitzar-se fins a incloure entre els “beneficiats” les regions castellanes o de cultura castellana que són la metròpolis, treuen substància al procés autonòmic.”
Més endavant posa el dit en la llaga i com si fos una premonició fa una explicació clara i precisa del que està passant a l'actualitat: “Catalunya (i el mateix es podria dir de la resta dels Països Catalans) cau en l'error de no plantejar-se com cal una situació que arrossega des de força abans de la derrota davant les tropes de Felip V i que aleshores “s'institucionalitzà”: aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement, i no hi ha cap més manera de “formar part” de res quan es tracta d'homes i de pobles, fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d'estimar. És una passió encara no apaivagada al cap de segles de violacions i que la nostra resistència encén; els uneix de debó.” Preveia amb una gran claredat el fet que els unionistes, malgrat pensin molt diferent s'uneixen davant el perill que es perdi alguna de les colònies. Cas de la unió de socialistes i conservadors, sempre en perjudici dels primers, però defensant la metròpoli. Queda clar si escoltau els darrers discursos de Pedro Sánchez.
Sobre aquest aspecte deia el següent: “Sempre veurem com fan pinya així que els sembla que podríem escapar-nos o afluixar els lligams. Són capaços, aleshores, de deixar de banda o d'ajornar fins a dies més feliços, ideologies polítiques i programes socials que els oposen i que els podrien distreure de la gran empresa, de la gran creuada, car la conservació de les colònies passa per damunt de tot. D'aquí les declaracions de la gent dretana quan amb tota sinceritat anuncien que més s'estimen una “España vermella com un pebrot que no pas partida com un meló esberlat”, o les posicions carrillistes quan els comunistes de la metròpolis es mostren disposats a renunciar a avantguardismes revolucionaris i a resar parts de rosari amb els partidaris d'una societat blava com el mes de Maria si la confortable i remuneradora unidad española és amenaçada.” Quina clarividència, la de Manuel de Pedrolo. És possible que de tot això no en sàpiguen res devers Madrid o és que en saben massa?
