Alguns ens mosqueixem de com pot ser que d'un mateix equip de futbol es seleccionin 8 o 9 jugadors. Quina selecció d'una Lliga és això ?. Com queda l'equip al que li passa això les vegades que faci falta dintre de la competició oficial ?. I, per altra banda, quin sentit te que alguns jugadors desprès passegin l'èxit pels camps amb d'altres banderes penjades al coll.
O de que, en hoquei damunt patins, la selección española sempre és composada quasi íntegrament per jugadors catalans, i ens queixem de que des de la Federación Española de Patinaje ens vetin poder-ho fer com “Catalunya”, només podent-ho fer, pseudo-oficialment, apuntant-nos en tornejos panamericans.
Els nedadors i nedadores en el Mundial de Natació de Barcelona ho han fet defensant una bandera que desprès, en les cerimònies de presentació d'equips o de lliurament de medalles, no sempre li han guardat el degut respecte… Com he vist més d'un detall en aquest sentit.
Son situacions que, personalment, en el seu moment em produeixen una certa emoció però que desprès, posats a pensar, veig que és ben trist competir per uns colors que no sents i que per celebrar el teu èxit des del cor ho facis amb uns de diferents als que has defensat per aconseguir-lo.
És amb la mateixa disjuntiva que em trobo quan veig que ens tenim que inventar el que encara no està inventat per cobrir uns pressupostos perquè desprès ens marxin milers de milions per no tornar, i nosaltres quedem amb una sabata i una espardenya.
Ningú es pot queixar si hi ha més d'un descerebrat -per dir-ho correctament- que no entén aquestes reaccions i l'empren a insultar, i tampoc ha d'estranyar que, en moments d'eufòria i celebració, les càmeres de tv no enfoquin cap més lloc del que onegen les banderes “permeses”. No, no ens podem queixar desprès de l'anunci d' “españolizar a los niños catalanes”.
I ningú es pot queixar, tampoc, que paguem impostos com el que més i ens retallem, i retallem… i ens endeutem, i endeutem… i no ens queden diners per arribar a fi de mes. No, no ens podem queixar si no podem, o no tenim el valor, de quedar-nos el que necessitem.
Aquests dies he llegit que certes situacions i reaccions arran del Mundial de Natació son incoherents, però jo crec que els incoherents som nosaltres. A tots els efectes som el que diu el nostre DNI, i ens han deixat “jugar” a ser una altre cosa, però sense molestar. Si ens ho prenem seriosament i reivindiquem el que és nostre, com la llengua pròpia per quelcom més que per estar per casa… Si anem qüestionant que paguem massa a l'Estat, molt més del que desprès s'inverteix aquí… Si reclamem el que l'Estat ens deu per l'incompliment dels acords econòmics, de les infra-estructures que no s'han fet, ni es fan, i del seu manteniment totalment oblidat… Si volem fer masses preguntes, això ja és una altra cosa i convé tallar-ho d'arrel i com sigui, amenaçant, prohibint, ofegant, practicant el joc brut, permetent els insults… Tot val.
Contra tot això és molt difícil lluitar de tu a tu quan el poder és a l'altre costat, i només és possible enfrontar-s'hi amb arguments i el diàleg que es nega, però actuar amb coherència és totalment personal i només depèn de cadascú. Ningú no obliga a ningú, i de les conseqüències de les decisions particulars ningú s'en pot queixar.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
