Sento esgarrifances cada vegada que sento dir a algú que domina una llengua, i tremolors quan diu que en domina més d’una. Per començar, no se m’acudiria dir mai que domino la meva pròpia llengua, i això que en el meu cas és la meva eina de treball diari. I no admeto que es digui que és una manera de parlar, perquè darrere d’aquesta repetició hi ha la norma inconscient, allò que de tant repetir-se ha deixat de ser orientatiu o metafòric per convertir-se en normal i, per tant en allò del qual ja no cal pensar-hi perquè es dóna per fet. És la mentida que acaba quallant a còpia d’insistència. No es tracta, doncs, d’una manera de parlar: la gent que diu que domina una llengua, vol dir i es creu exactament allò que està dient, altrament tindria la prudència de no dir-ho en aquests termes. Però el pitjor no és que s’ho cregui, sinó que en dir-ho contagia la falsa idea del domini lingüístic al populatxo i, aleshores, el contagi passa a ser plaga directament.
En la mateixa ignorància que demostra qui afirma que domina una o més llengües hi ha la consegüent confirmació de la seva ignorància en aquesta o aquestes llengües que diu dominar. Només la persona conscient de la dificultat de conèixer, de dominar de veritat una llengua, s’absté d’afirmar que la domina. Anant més enllà, cal ser humil i adonar-se que l’home és incapaç de dominar res, començant per la seva pròpia vida. Llevat del cas de suïcidi, ningú no decideix la seva mort. Ningú no sap quan el seu cor deixarà de bategar perquè ningú no pot dominar el funcionament de la seva biologia i gestionar el funcionament d’aquest òrgan cabdal. És més, l’acte voluntari del suïcidi en aquest sentit no és més que la intervenció humana davant la impotència d’ordenar el cor que s’aturi per si mateix quan es desitja.
No sé si riure o plorar cada vegada que veig SMS per la tele o comentaris als diaris. S’hi demostra l’analfabetisme d’aquest país atès que tothom hi pot escriure, tingui el nivell que tingui, i per tant es pot comprovar perfectament el nivell general. No exagero si dic que més del noranta per cent del que s’hi escriu, lingüísticament no hi ha per on agafar-ho, i això sense tenir en compte la quantitat sensacional d’oxidació neuronal que es demostra en el contingut del que es diu. I la cosa esdevé delirant quan, a més, tals comentaris giren entorn de la llengua i de la seva defensa. No hi ha espectacle més penós que llegir un comentari ple de faltes d’ortografia, castellanismes i sintaxi demencial d’algú que es queixa justament de les faltes d’ortografia, dels castellanismes i de la sintaxi demencial d’algú altre. La vergonya aliena que sento és tan forta que no sé cap on mirar, i això que sovint estic sol a casa.
Però el més divertit de tot és quan algú s’omple encara més la boca amb això del domini lingüístic en afirmar que domina més d’una llengua, i a sobre te les enumera per donar credibilitat i fer exhibició dels seus suposats coneixements. Perquè no cal ser filòleg per adonar-se que, com més llengües se saben –cosa que està molt bé, sempre que no es digui que es dominen–, menys se sap una de concreta, inclosa la pròpia. És una simple qüestió de vasos comunicants. I si a sobre aquestes llengües que se saben –posem-ne dues, per entendre’ns– conviuen en el mateix territori, aleshores l’aiguabarreig lingüístic, allò que justament va en contra del nodriment d’un hipotètic domini d’una llengua i en favor de la seva pobresa, està assegurat. Almenys fins que una de les dues, la més poderosa demogràficament i amb un Estat al darrere que l’afavoreix en detriment de l’altra, amb tot el que comporta de la seva presència oral i escrita en els mitjans, s’acabi cruspint la companya. Quina convivència, noi! I fins i tot així, aquesta llengua supervivent ja s’haurà empeltat de trets de la llengua a la qual ha vençut. És clar que això no li farà ni pessigolles a la seva salut, ja que aquesta llengua sempre és vencedora en territori veí, lògicament mai pròpiament en l’autòcton, allà on continuarà intacta, si més no dins dels paràmetres normals de l’evolució de qualsevol llengua que no ha de conviure –malviure– per la força amb una altra fins que aquesta, com he apuntat, la forci a l’extinció. El bilingüisme, i encara millor el trilingüisme i tot el que calgui, és enriquidor sempre que les llengües en joc no hagin de conviure. La convivència de les llengües en un mateix territori pot sonar molt bé, pot semblar una idea que denota modernitat i amplitud de mires al “multiculti” universalista-espanyolista sociata de torn, però de fet és una tragèdia. Les llengües poden conviure en el cervell de les persones, però mai en el si d’un mateix territori. Perquè es fan nosa, i en aquesta vida tot allò que fa nosa, tot allò inútil acaba desapareixent fins a quedar una sola eina que ja fa el servei.
––-
Us recordo que aquest dijous 3 de juliol a les 20 h, en Víctor Alexandre farà la presentació del meu llibre Llit d’espines a la llibreria Saltamartí de Badalona (c/ Canonge Baranera, 78). Espero que aquest cop tots els que no vau poder assistir a l’anterior presentació de la novel·la a la llibreria Ona pugueu venir a aquesta altra, ja que no dubto que es repetirà l’elevat interès que va oferir en Víctor en la seva intervenció. D’altra banda, si cliqueu aquí podreu escoltar l’entrevista que em van fer a COM Ràdio el passat 1 de juliol, al programa “Com t’ho diria”.
