Entre moltes altres coses, aquest document parlava de tres línies vermelles que establíem com a límits estratègics no franquejables sense haver de revisar el pacte de Govern a la Generalitat. Tres línies vermelles que, en paraules de l’aleshores acabat d’estrenar Secretari General del Partit, Joan Ridao, traçàvem amb retolador gruixut per evitar futures ambigüitats o descoloriments.
La primera era la defensa inequívoca del català com a llengua preeminent i vehicular del País i, de forma molt especial, en el sistema educatiu.
La segona línia era la d’una resposta contundent i unitària a una eventual resolució desfavorable al text estatutari referendat pel poble català, per part del Tribunal Constitucional.
I la tercera, era l’obtenció d’un bon sistema de finançament que resolgués els desequilibris de les balances fiscals de Catalunya amb Espanya i tendís a la recuperació d’allò que alguns anomenen “Dèficit Fiscal” i que d’altres preferim anomenar directament espoli.
Doncs molt bé, pel què fa a la primera línia, ja no anem bé. La Llei d’Educació, actualment al forn parlamentari, no sembla pas una Llei valenta sinó més aviat un soufflé de panses. Pinta bé, fa goig, però no deixa de ser un soufflé. Un soufflé que no acaba d’agradar a tothom i que posa en perill el Pacte Nacional per l’Educació que tan bé van saber resoldre la Marta Cid i el seu equip. A alguns els sobren les panses, a d’altres els sembla massa dolç i encara a uns altres els sembla que sortirà massa car. La majoria de les crítiques arriben des del sector professional, encarades als sistemes de valoració dels docents i als criteris de competitivitat entre centres que, segons diuen, emmascaren una privatització de l’Escola Pública. No m’hi ficaré. Només diré que em fa por que el fum no ens deixi veure el foc i acabem aprovant una lleieta desnarida que suposi una nova renúncia a la fermesa en matèria lingüística que ens podria abocar al desastre. Línia vermella en perill de ser travessada.
Per la segona línia també pinten bastos. Els trons de l’Olimp sonen a tempesta i el més probable és que els quatre gats de la penya de la toga, el birret i la banderilla s’acabin passant la voluntat de tot un poble per l’arc de l’engonal. Segona línia vermella que ja tremola. Ja sentirem a ploure.
Però ara ja tenim el pas de la tercera línia a punt de ser franquejat. Avui mateix, l’executiva del PSC ha determinat donar el Sí als pressupostos generals de l’Estat sense ni tan sols haver aconseguit un preacord en matèria de finançament. Davant d’un nou incompliment de paraula del President del Govern Espanyol, el Govern català ha d’entomar una nova defecció del principal partit que li dóna suport, que prefereix trair les necessitats del poble català abans que posar en perill l’estabilitat del seu Amo i Senyor. Però no solament això sinó que, malgrat les queixes i advertiments severs del propi Conseller d’Economia de la Generalitat, aquest partit (el seu) que té vint-i-cinc representants al Congreso Español, ni tan sols ha estat capaç d’arrencar un acord discret en matèria d’inversions a Catalunya. Van ser els tres “primaris” d’ERC els qui van aconseguir arrencar les quatre miquetes (en forma de quatre-cents miserables milions) d’aquest pressupost que estaven disposats a donar-nos “generosament” a canvi de fer un acte d’acatament que, naturalment, van rebutjar de pet. Després de l’anunci d’aquest matí, ni aquestes quatre molles podrien netejar l’escopinada de menyspreu amb què Espanya respon a les nostres necessitats.
He sentit al president del meu partit, en Joan Puigcercós, fer advertiments de fermesa davant els socis de Govern. He sentit el President del Parlament, l’Ernest Benach, fer afirmacions d’apocalipsi econòmica. He sentit, aquests dies, altres consellers i membres destacats del meu partit alçar els clams al cel. Clams als quals m’uneixo, no sense certa recança. Una recança que neix d’aquella saviesa popular que em recorda allò de “Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou” o allò altre de “Brams d’ase no arriben al cel”. Però no sia! No vull cridar el mal temps ni vull afegir a la defecció dels traïdors confessos, cap mala premonició sobre una hipotètica manca de fermesa d’aquells amb qui encara confio.
Vam pintar tres línies vermelles amb retolador gruixut i algú és a punt de travessar-les. No m’agradaria contemplar l’espectacle de veure com s’esborren a causa de les moltes petjades dels uns i els altres passant d’un costat a l’altre sense miraments. Sense cap mirament ni per les necessitats del nostre poble, ni pel respecte dels compromisos, ni per la pròpia dignitat i la del País sencer.
Companys, no afluixeu! Que no travessin cap línia vermella sense una resposta contundent. No afluixeu!
