Ningú ho entén, i és desolador

L’independentisme continua bocabadat amb el pacte PSC-Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona, la tercera institució de Catalunya amb més pressupost, després de la Generalitat i l’Ajuntament. Esquerra se’n fa creus de no liderar cap de les tres entitats tenint en compte que ara mateix és el partit amb més suports. I el públic en general no entén com s’explica el discurs independentista vehement dels de Puigdemont amb aquest pacte sociovergent al més pur estil pujolista. La resposta a tot plegat torna a ser la disputa cada vegada menys subterrània entre les dues grans faccions independentistes. Alguns ens venien les eleccions municipals del 26 de maig com un nou 12 d’abril (data de les mítiques votacions locals de 1931 que van portar la República). Però resulta que podrien acabar sent un Waterloo per l’independentisme. I res a veure amb Puigdemont, sinó amb Napoleó. La gent cada vegada està menys engrescada, més desconnectada, amb menys ganes de parlar del procés. I l’única sort que té el moviment és que malgrat tot, l’anhel d’independència està molt per sobre d’aquestes baixeses i cap d’aquests desenganyats ha canviat o canviarà de bàndol. Però no serà per mèrit dels partits, que fan el contrari de generar unitat, que és el que demana el poble. De fet, cada cop és més obvi que hi haurà eleccions una vegada se sàpiga la sentència del judici de l’1-O.