Estem consternats per la barbàrie d’un radical que en nom de Déu ha matat o ferit més d’un centenar de persones. Com que tothom hi ha dit la seva, permetin-me que els parli del lloc on s’ha produït. Niça és una ciutat de prop de 400.000 habitants situada entre Canes i Mónaco capital del Departament dels Alps Marítims i formant part de la regió de Provença. Niça, com Marsella, és el paradigma de ciutat maltractada per la història, fins al punt que podent ser capitals d’un territori autocèfal, amb prou feines són grans ciutats provincianes sense personalitat. El jacobinisme francès que celebrava precisament el 14 de juliol la seva justificació revolucionària, és el responsable d’aquesta degradació que és, alhora, econòmica, social i especialment cultural.
És un ambient degradat i sense personalitat, que no sigui la mala còpia de la identitat francesa portada a l’exasperació, precisament per gent que en el fons se saben “poc francesos”. En aquest caldo de cultiu, els dos extrems del drama francès encara es visualitzen més. En el Consell Regional, presidit per Christian Estrosi, del Republicans (dreta), aquests tenen 81 consellers en la Unió de la dreta. I l’únic grup de l’oposició és el Front nacional amb 42 consellers. Fa 5 anys la correlació era 72 per la Unió d’esquerres, 30 pels Republicans i 21 pel Front nacional. Que lluny queda la figura del primer president del Consell de Provença, el socialista Gaston Deferre – alcalde de Marsella- un home que, com a mínim representava una certa fusió de la identitat del Midi amb les idees de progrés. Ara, la identitat emergent, i que gràcies a l’atemptat acabarà de quallar, és el populisme jacobí i d’extrema dreta representat per Marion Maréchal-Le Pen, que segueix les passes de l’avi i és més radical encara que la seva tieta Marine.
A les ciutats de Provença com Niça, hi ha població autòctona envellida i població d’al·luvió amb gran pes de la immigració d’origen magrebí. Una economia de serveis o antigament d’indústria pesada. I una economia submergida i delictiva amb clans organitzats que l’acosten a l’ambient de les regions mafioses italianes. I això pot conviure amb illots de nova economia o de recerca universitària punters.
Sobre aquesta base socioeconòmica subordinada només la Marsellesa i Les Bleus són els principals ciments de fusió social. Però aquesta societat no té prou gruix per abordar el que els està venint a sobre.
Com s’ha arribat aquí? Niça no era ni francesa fins fa poc més de 150 anys. El març de 1860 pel Tractat de Torí Niça i Savoia són cedits pel rei Victor Manuel a Napoleó III com a contrapartida pel suport militar d’aquest contra l’imperi austríac que posseïa diversos territoris de la península italiana.
Curiosament per primera vegada aquesta annexió es validada, si més no formalment, per sengles plebiscits en virtut del drets dels pobles a disposar d’ells mateixos. Dret que com se sap no és vigent a Espanya, que encara està en el segle XVIII.
Així doncs, per acord dels governs italià i francès, les poblacions de Niça i Savoia el 22 d’abril del 1860 es van pronunciar en votació a favor de l’annexió. Annexió que es produí amb una petita excepció per demostrar l’arbitrarietat de les fronteres estatals. La part nord de la Vall alpina del Comtat de Niça (el massís de Mercantour) va restar annexada al Piemont perquè era la zona preferida de caça del rei Víctor- Manuel. Després de la Segona Guerra Mundial, De Gaulle la va aconseguir, modificant les fronteres franceses per darrera vegada. En canvi no va aconseguir annexionar-se la Vall d’Aosta per l’oposició de la resistència antifeixista democristiana, liderada per Émile Chanu, precursor de l’autonomisme Valdostà.
Tenim doncs, una Niça de cultura i llengua occitana en transició cap l’idioma dels ligurs, políticament lligada o bé a la Provença medieval o a la Savoia sota protecció austríaca fins a finals del segle XIX, on el jacobinisme, en un segle i escaig, ha arrasat qualsevol senyal d’identitat pròpia, la única possible per cohesionar la població i facilitar l’arrelament de les noves migracions. Això, juntament amb el centralisme econòmic de París, ha fet que en només un segle de diferència, Niça hagi passat de ser la cocapital (amb Torí) i port d’un país potent – Savoia-Piemont-, a una ciutat provinciana de la perifèria de la perifèria.
I per desgràcia, havent de patir drames com el d’aquesta setmana que encara els pot fer baixar més en l’espiral de degradació. Ai si Garibaldi, nascut a Niça, tornés a néixer! Tanta revolució per a Itàlia, per acabar veient la seva ciutat natal atrapada entre el fanatisme del terror i el dels qui manipulen la por al terror.
Publicat a Economia Digital fa una setmana
