Ni Laporta, ni Rosell… ni Núñez

Aquest dijous es va presentar al Parlament de Catalunya el llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya (Pagès Editors i Fundació Esport i Ciutadania, 2011) del company de la UVic i periodista Jordi Badia. Un llibre magnífic. A la primera fila, al costat del Dr. Broggi, dos expresidents del Barça, Agustí Montal i Raimon Carrasco, escoltaven les paraules dels ponents –també van parlar Joaquim Nadal (PSC) i Joan Ridao (ERC)– amb posats melancòlics. Suñol, emblema del periodisme esportiu català durant el primer terç de segle XX i mort prematurament al començament de la Guerra Civil (6 d’agost del 1936), ha passat més desapercebut del què es mereixia per la història del país i era de lògica un homenatge com el que li va retre el periodista, amb la presència de dos dels qui van ser màxims mandataris del club a l’auditori, per cert, a rebentar de personalitats del món polític, social i acadèmic del país.
 
Des del meu punt de vista, però, no tothom va estar a l’altura. No tots els expresidents vius van ser presents a l’acte, en una primera fila on faltaven algunes cadires per omplir. I l’actual president Rosell, on era? Alguns d’ells, segurament perduts en els egocentrismes que no els deixen veure quan és hora de donar la cara per enaltir la història del club. Personalment, em va sorprendre la no presència de Joan Laporta; no només perquè Badia havia treballat cinc anys colze a colze amb ell (2003-2008) –el llibre El Barça al descobert (Ara llibres, 2009) és revelador–, sinó perquè en Jan és diputat al Parlament de Catalunya i, fins i tot, hi havia exdirectius seus entre el públic. Benvolgut Laporta, per molt que els flaixos et busquin ara que no saps com ensortir-te’n de la problemàtica a l’Uzbekistan no era hora d’amagar el cap sota l’ala, sinó d’estar al costat d’aquells qui, com tu, van ser els màxims mandataris del club, encara que fos en èpoques on el futbol encara era molt romàntic o tot just la seva comercialització s’entreveia lluny a l’horitzó.
 
El FC Barcelona sempre ha estat marcat per la polèmica dels ismes, sigui en moments d’eufòrica com ara o de caos. I, fins i tot quan era hora de donar un sentit homenatge unitari a Suñol, sota el paraigües del Parlament de Catalunya i dues fundacions (Esport i Ciutadania i la Fundació Suñol) que en volen preservar el seu llegat, hi ha qui va voler demostrar que hi ha ferides que no es tanquen (volen tancar). Expresidents i president absents: aquest dijous, no assistint al palau del Parlament vau fer un flac favor a la història del club. Suñol, aquesta actitud, no se la mereixia.