Sembla que aviat el PSOE i el PP, servint-se dels magistrats del Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, decidiran quina és l’autonomia que tenen els catalans sota l’actual règim democràtic. Sovint s’imputa al PP haver dut l’Estatut referendat pel poble català a un Tribunal que no és ni imparcial ni independent, posant així en risc de trencament un pacte entre Catalunya i Espanya que és el fonament de l’actual Constitució. Aquesta idea del pacte és interessant però falsa, perquè a Espanya ningú no ha acceptat mai que Catalunya sigui una altra cosa que una part seva, part d’una nació espanyola sobirana i indivisible, i el tot no pacta amb la part. Enlloc la Constitució recull aquesta concepció pactista, que només té circulació a Catalunya, i de la mateixa manera que, com diuen els espanyols, la part no pacta amb el tot, ja és hora que els catalans assumeixin la realitat: per pactar calen dues parts, i la part espanyola ni assumeix ser una part, ni accepta que Catalunya sigui l’altra part. Ben clar ho deixa la mateixa composició del Tribunal Constitucional, nomenat íntegrament per institucions espanyoles i sense cap capacitat decisòria de les catalanes: quatre magistrats els nomena el Congrés, quatre el Senat, dos el CGPJ, i dos el govern espanyol de torn. Arreu calen majories reforçades, i sempre s’han repartit els nomenaments entre PSOE i PP a la par, excepte els que li toquen al govern espanyol, que són els que fan majoria.
Com tothom sap, tots dos partits s’han esmerçat a nomenar gent fidel i fiable, sota el principi que entre els que han estat nomenats per fer el que se n’espera, i els que fan el que se n’espera per tal de ser nomenats, gairebé no calgui donar instruccions. Han estat nomenats caps provincials de Falange, antics càrrecs de la dictadura, líders sindicals de la judicatura, i parlamentaris que després jutjaven constitucionalment les lleis que ells mateixos havien aprovat o refusat. Sempre hi havia, però, una majoria socialista o popular, i el predomini de qui tenia majoria, excepte ara: per efecte de la sobtada victòria socialista el 2004, l’actual Tribunal Constitucional té sis magistrats nomenats pel PSOE i sis nomenats pel PP. Com alguns vam preveure a temps, no han sabut gestionar l’empat, i com a equips grapalluts han intentar guanyar no pels arguments, raonaments i convencent, cosa que fóra inèdita al TC espanyol, sinó de l’única manera que saben, expulsant membres de l’equip contrari; mitjançant recusacions en cadena que van fer servir els mateixos arguments per decidir que sí i per decidir que no, van fer expulsar un dels socialistes, i es va donar l’episodi deliciós de veure els recusats decidint sobre la seva pròpia recusació, punxades policials del telèfon de la presidenta, defuncions sobtades i canvis legals per prorrogar nomenaments caducats. El resultat de tota aquesta farsa sinistra ha estat el manteniment de l’empat, que la sentència no es fes amb majoria del PP, i que no es comencés de debò a fer el que al TC anomenen treballar fins després de les eleccions del 2008.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 10 d’agost de 2009
