Un bon amic situava dos móns propers però antagònics dins la mateixa esfera política. Els que respiren oxigen, i els que anhelen (sí, anhelen) diòxid de carboni. Els primers intenten construir un espai de treball immersos en l’habitual atmosfera terrestre. Els altres, en canvi, procuren un submón on només ells i les seves estratègies i càlculs esotèrics i de constant paranoia tinguin viabilitat. Per això es passen el dia intoxicant, tot fent la vida impossible als qui respiren oxigen. Els primers acostumen a no estar vinculats a cap sigla política.
La desconnexió entre la dimensió independentista amb pedigree i la que no, sembla una incògnita pendent de ser resolta en un problema de comunicació. Els partits sobiranistes i els incondicionals del moviment s’entesten a desplegar un argumentari inacabable, avorridíssim. Referents històrics que sempre s’obliden, causes i conseqüències, esquemes fiscals, drets, valors… Però diria que no funciona. Sabem bé de les excel•lències de l’àmbit acadèmic proper. I tot i això, falta l’engranatge que connecti l’argumentari amb el poble.
Avui, com ahir, tinc la impressió que ni es llegeix ni s’escolta. Es viu per impacte, per entusiasme. I l’entusiasme es contagia i porta al convenciment. Avui, com ahir, la causa que defensem és massa justa per poder dir la veritat (*)
(*) La Revolució del bon gust: Jaume Miravitlles i el comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya 1936-1939. Rafel Pascuet i Enric Pujol. Editorial Viena.