D’uns anys ençà un cert sector del catalanisme polític s’ha entestat en crear el marc mental de la necessitat d’una unitat pretesament “apartidista”. Dic pretesament perquè alguns, últimament, s’han tret la màscara. Quan el PDeCat diu que només impulsarà llistes úniques allà on no tingui l’alcaldia no els deixa en gaire bona posició i rebel.la el que la majoria sabíem i és que, per alguns, això de fer llistes úniques només serveix per refundar-se a costa dels altres.
El marc de la unitat dogmàtica, més enllà de tota ideologia i per un sol motiu, no necessita cap llista única i alguns ho hem dit desenes de vegades. Cal honestedat i unitat d’acció. Només. La resta són artefactes electorals que sempre acaben al servei del partidisme que precisament diuen denostar. Els que repeteixen com un mantra això de que “els partits són un fre a l’independentisme” sonen igual que els que diuen que “no són ni de dretes ni d’esquerres” i que sempre acaben essent més de dretes que l’aixeta de l’aigua freda.
Arribar a tot arreu i ocupar tots els espais possibles difícilment s’aconsegueix amb una llista única. Pels que la seva prioritat és només la independència (o la dependència) està clar que no importa quin color ho representi mentre ho porti al programa però hi ha electorat que té d’altres prioritats -i això encara es fa molt més palès en unes municipals- a més d’aquest punt. A Barcelona, per exemple, les necessitats de Nou Barris no són les mateixes de les de Sants. S’ha de parlar i fer política amb d’altres coses més enllà de dir que volem fer una República perquè, del contrari, quants vots aniran a qui els prometi una “superilla” o un barri més sostenible? I això és ideològic i no, no val pensar que TOTHOM té com a prioritat la independència, això no es pot saber ni s’hi pot jugar si no es vol perdre. Ho vàrem veure el 27s del 2015, no hi va haver una llista única de l’independentisme, hi va haver dues llistes -i una d’elles feta amb un cert xantatge- i el resultat fou que el vot es va dividir. Un desnonat de la PAH, per més independentista que sigui, dificilment votarà un representant de la banca i això ja ho hem vist.
Malgrat tots els malgrats una llista única -única de veritat i no només amb el PDeCat i l’espai que representa- seria útil si fos d’un gran consens, un front antirepressiu a favor del referèndum d’autodeterminació i contra la repressió d’un estat postfranquista podria ser una bona cosa i aglutinaria no només els independentistes sinó a molts més espais i deixaria despullats els cortesans. No és just titllar d’antidemocràtic a qui no creu que Catalunya hagi d’esdevenir un Estat independent i per tan tindrien cabuda en aquest front -recordem noms com Albano-Dante, Bea Talegón, Xavier Domènech, etc-.
La independència, simplement, és una opció política més. Això és precisament al que es referia Junqueras en la carta que va llegir Rufián a l’última conferència Nacional d’Esquerra: fugir de l’essencialisme. Aglutinar-nos al voltant de valors democràtics que sí generen consens és el millor per seguir guanyant, la resta, caurà pel seu propi pes. L’Estat Espanyol no passa la prova del cotó. No es tracta d’enganyar ningú, es tracta de que tothom vagi arribant a la seva velocitat. Però guanyar no és fàcil i, com s’ha anat veient, no és ràpid.
Si l’independentisme torna a ser bàsicament nacionalista perdrem, segur.
