Ni autopistes de l’educació ni desdoblaments

            En totes les relacions que es poden contemplar del president de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, amb els seus superiors o iguals de la metròpolis madrilenya, amb el president del Govern o amb el rei es percep una actitud total de servilisme, el mateix que tenia i predica l’expresident Matas, quan es relacionava amb persones semblants i assegurava i assegura encara, que qualsevol pla que li presentàs un gendre del rei, s’admetia sense ni estudiar-lo, ni mirar-lo, era com si fos pels creients de qualsevol religió, la paraula del seu déu corresponent. Mira per on, l’incompliment de les seves funcions i responsabilitats ara li està repercutint amb condemnes de privació de llibertat, salvades per la campana del TS.
 
            Aquesta servitud que caracteritza el president quan visita Madrid deu tenir alguna esperança de contraprestació personal. Si no fos així, l’actitud hauria de canviar totalment, ja que cap a Madrid se’n van massa euros que no tornen. La solidaritat amb altres comunitats no hauria d’empobrir-nos. El nostre president hauria d’anar amb el cap ben alt i defensar les nostres contribucions, la nostra excessiva solidaritat. Però no ho fa, deu ser una qüestió de caràcter?, deu ser una manera de ser i d’actuar? No. Puc ben assegurar que no, ja que quan vol tractar amb duresa el personal, ha demostrat excessivament que la mà no li tremola. Ho ha deixat clar en el sector educatiu, en tota la comunitat educativa. Des que va agafar el comandament de la nau fa més de dos anys, no s’ha aturat de malparlar i maltractar la majoria de persones relacionades amb l’ensenyament, especialment el sector docent.
 
            Quan es trobava en plena campanya electoral feia servir una metàfora a l’hora de parlar de les millores que volia dur a terme en el sector de l’ensenyament i parlava que posaria en marxa les “autopistes de l’educació”. Feia l’efecte que tot aniria brodat i beneït, i que les millores es notarien amb molta rapidesa. Era allò de la facilitat que tenen els que es mouen a través de les comunicacions terrestres, que saben de la facilitat de circular per una autopista i de la dificultat que té transitar per un camí que s’ha convertit en un fangar. Era com si prometés que l’aprenentatge seria ràpid i sense obstacles com passa quan se circula per una autopista. Les expectatives que va crear varen ser moltes, però des que va agafar el comandament de la presidència no ha fet res més que posar obstacles per totes bandes, i si existia alguna autopista de l’educació o algun desdoblament, ja no queda res, quasi ja no es veu el camí.
 
            No parlaré de tota la normativa que ha fet contra la llengua dels seus avantpassats, la llengua catalana, ni tots els estratagemes que ha utilitzat, perquè es notàs l’efecte, sense dissimular l’esforç, per a treure la llengua catalana de l’Administració i de l’escola, que eren els dos únics llocs on s’havien fets petits avanços des de la promulgació de la Llei de Normalització Lingüística de 1986. La darrera estratègia l’ha ordenada amb el TIL (Tractament Integrat de Llengües), sense cap possibilitat d’èxit ni de funcionament, només mogut pel verí ideològic. Quan aquest decret ha arribat a l’escola, allà on hi ha moltes persones preparades i sense actitud servil, molts de docents i integrants dels claustres i dels equips directius han alçat la veu i han intentat que es retiràs, quan se n’han adonat del caos que pot aconseguir a l’escola. Alguns han fet allò més fàcil, creure i callar, encara que es vegi que la cosa no anirà bé, però molts altres han exposat els projectes als seus respectius consells escolars, que no els han acceptat. Uns quants directors han fet a saber el que havia ocorregut a la seva escola i ho han notificat a la Conselleria.
 
            La resposta de la Conselleria, amb ordres estrictes de presidència, ha estat suspendre de sou i feina i obrir expedient a tres directors menorquins que havien notificat la negativa dels seus consells escolars a posar en marxa uns projectes suïcides. La Conselleria els ha castigat primer i després ha posat en marxa un expedient. Em pensava que això eren els mètodes que es tenien en temps d’aquell dictador que va fer matar tanta gent innocent. Em creia que primer es duia a terme un expedient i que després dels càrrecs i de la defensa dels encausats, s’aplicava un càstig o correctiu, si es demostrava que era necessari, però no ha estat així. El president, en lloc d’autopistes de l’educació, ha fet un fangar pel qual no és possible transitar; és per això que serà molt difícil que durant el mes de setembre el curs pugui començar i fer camí amb normalitat i malauradament, la responsabilitat serà de les persones que tenen el poder i  no dominen la seva tasca. Tant si es fa vaga indefinida com si no es fa, serà molt difícil que sigui un curs escolar aprofitat. Són molts els discents que en sortiran perjudicats i això demostra una molt greu irresponsabilitat.
 
(Article publicat al diari Ara Balears de 12 d’agost de 2013)