- Publicitat -
He de començar dient que, a hores d’ara, encara estic sota els efectes del xoc emocional i que no sóc capaç, encara, de ser prou racional per fer una anàlisi objectiva d’aquests resultats electorals. Parlo, doncs, des del sentiment bo i sabent que això és sempre perillós, però jo sóc temperamental de mena i no em puc estar de buidar el pap quan estic sotragat.
Com un tsunami, l’onada d’espanyolisme ens ha escombrat sense miraments. Res del què hem dit o hem fet té ja cap importància ni de res serveix lamentar-se’n. De què serviria ara fer apologia de la feina ben feta, ni dels esforços ni dels accents, ni tan sols dels èxits? A quin auditori li poden interessar les argumentacions en defensa d’unes estratègies polítiques que han estat devorades amb aquesta fam desfermada?
Enrere queden tots els argumentaris i a la carpeta dels projectes de futur hi haurem de desar, de moment, moltes de les propostes que havíem elaborat.
El manual diu que ens hauríem de fixar d’on veníem des del 2000 i abans. També diu que els resultats del 2004 van ser extraordinaris i que era forassenyat tenir-los de referència. De fet, alguns avisos clars d’això ja els trobem en les darreres eleccions al Parlament i a les municipals. De totes maneres, a mi el manual se me’n ben refot. Aquests resultats són una clara derrota. Són una derrota d’uns plantejaments estratègics que a mi, al menys a mi, em semblaven interessants i plausibles. Ara constato, amb dolor, que el meu País, el País que jo somnio només és això: un País somniat, tal vegada l’ombra d’un record col·lectiu que es va morint de mica en mica.
Espanya ha derrotat Catalunya una vegada més. L’Espanya devoradora de nacions ha fagocitat amb una voracitat espaordidora una Catalunya resignada i acollonida. Fa quatre anys, uns quants centenars de milers de catalans emprenyats ens van fer confiança. Ens van fer confiança? O simplement van donar un cop de puny a la taula i prou, com acostumen a fer els senyors Esteves i els avis de tota la vida. Cop de puny a la taula, un renec i prou. No fos cas!
Tenim el corc a dins i la malura que té pinta de mala peça al teler. Davant les agressions continuades, els insults i els maltractaments que Catalunya rep una i altra vegada per part del nacionalisme radical espanyol, obscenament desacomplexat, de la dreta més rància, Catalunya va donar un sol cop de puny a la taula. Però cop el de puny va ressonar massa fort pels esperits temorencs dels catalans i acte seguit van arronsar el braç i ajupir el cap. Ara, quatre anys més tard, malgrat la persistència dels insults i les agressions, s’han deixat de cops de puny i s’han llençat, a la cerca de protecció, als braços oberts de les mentides confortables i l’engany pervers dels reis vénen i l’ “Apoyaré…!” (o potser era: “Apollaré!”?)
Estic profundament decebut d’aquests compatriotes meus que valoren més les mentides que la fermesa a canvi de que la mama Espanya els protegeixi del PaPa maltractador. No saben, o no volen saber, que els maltractes persistiran perquè la mama tampoc els estima, com les madrastres dels contes, que només els volen per fer de ventafocs.
Però encara estic més profundament decebut amb aquests altres compatriotes meus que s’han inhibit i que han considerat que el millor pel País és passar del País i engegar el seu vot a pastar fang. Naturalment que hi tenen dret, però a cap d’ells li penso tolerar que mai, però mai de mai, gosi assenyalar-me amb el dit ni donar-me lliçons ni de política ni de patriotisme, ni de res. Mai més.
Altres compatriotes meus segueixen fidels als seus principis i, cansats per la fadiga i la mala consciència de la traïció, no han estat capaços de recuperar les posicions perdudes fa quatre anys. Però d’aquests, ja en sabem el tarannà i la tradició ancestral per l’ordre i l’acatament. No són de donar cops de puny a la taula. Fa lleig. La bona educació obliga i no s’ha de perdre mai la compostura, ni la llibreta de la Caixa.
Quedem, això sí, tres-cents mil resistents a qui m’agradaria fer-los arribar el meu vot de compromís amb tots ells, el meu gra de sorra, ínfim però no inútil i prou sòlid com per bastir, amb els seus, els fonaments d’un futur.
Ara toca assumir, analitzar, racionalitzar, concloure i prendre decisions. Ho farem i tornarem a la brega. Jo, al menys, sí que sé renegar i donar cops de puny quan cal. Ja ho vaig dir en campanya i ho torno a dir ara: no donaré el meu braç a tòrcer ni ara , NI MAI!
Publicitat
