A manera que vaig acumulant anys i frustracions polítiques noto que em vaig fent més independentista. Les evidències polítiques que veig des del punt de vista del meu país nomes em deixen dues maneres de prendre-m’ho: paciència i esperar que algú tingui la força necessària i sobre tot les ganes d’exigir coherència i evitar que ens segueixin enganyant i prenent-nos el pel o una altre que atenent la realitat seria la més indicada, a la vegada que, per la mateixa realitat, impossible… com seria la separació.
Amb el seguit de governs ja viscuts de primera ma, de diferents signes, pensant-ho be el país sempre ha estat igual per la resta de l’Estat. Pagant, com el primer (que sempre hem estat nosaltres) i rebent… hauria de filar molt prim per trobar que ha rebut Catalunya de més (potser no ho se veure o no ho se trobar) i, això si, demanant-nos i exigint-nos una solidaritat que aquí no notem sota cap aspecte.
No és per comparar o per fixar-nos amb els demés però es que, davant del deteriorament propi, les circumstàncies obliguen. Mentre al País Basc i Navarra gaudeixen d’un “fuero” exclusiu i del tot avantatjós en el que, ni les super-dretes d’Aznar ni les diverses esquerres, hi han pogut o volgut posar ma. També es pot veure que amb el temps comunitats com el País Valencià i darrerament Andalusia han vist reconeguts i ampliats els seus “poders”. Amén dels continus atacs en aquest mateix sentit del Sr.Rodriguez Ibarra el temps que va ser President d’Extremadura.
Sembla talment com si l’objectiu prioritari dels diferents governs espanyols des d’uns anys ençà així estat el debilitar Catalunya i ara ja del tot ben clar des de on és pot aconseguir millor: no deixar arribar el finançament que per totes les lleis fetes i per fer ens pertoca… sense dissimular-ho amb Ave’s i altres històries similars que, a tot cas, serien d’ “interés nacional”.
Però be, si la rel i la major part del problema ve de fora, no vull deixar sense atorgar la seva part de culpa als diferents governs de la Generalitat que –com ja he dit en d’altres articles- s’han perdut en diàlegs entre sords i pactes inútils quan el que ha convingut, convé i, molt em temo que seguirà convenint, és donar un bon cop de puny a la taula i exigir o be agafar els “bártulos” i les carteres conselleres i entregar-ho a Madrid/España
i que, ja que donem els diners que ens administrin o, repeteixo, anar-se’n i evitar així que sen segueixin rient a l’esquena… i a la cara.
Escrit l’abril-2009 a http://www.xavier.guarque.blog.cat/, però es diria que pot estar escrit avui mateix.
