D’ençà que he arribat a Catalunya m’he vist atacat per un exèrcit de paràsits xucla-sang que només cerquen la supervivència pròpia a costa de la sang i l’energia dels altres. I no m’hi estic referint pas als polítics espanyols constitucionalistes no-nacionalistes, o els botiflers de casa nostra, ni tampoc a les comunitats autònomes espanyoles ancorades en el famós ‘que inventen ellos’, adaptat convenientment per a l’ocasió com a ‘que paguin els catalans, que la casa és gran, i a més són uns arrogants insolidaris’. No. Ni tampoc parlo de la munió de carteristes i captaires que inunden els carrers de la capital del país.
De fet, m’estic referint a xucla-sangs, en el sentit literal del terme: polls, mosquits, puces i paparres. Mai en ma vida m’havia trobat tan a la defensiva, i constantment sota atac, com d’ençà que visc a Collserola, en plena natura. De dia i de nit, sense treva ni descans, ens xuclen la sang milers de mosquits tigre, mosquits nocturns autòctons, puces i paparres del meu gat, i fins i tot polls dels meus fills. Deu ser que els aires calents d’aquest estiu, i la manca generalitzada de pluges des de principi de maig, incentiven l’aparició d’aquesta fauna. Ja se sap, a l’estiu, tota cuca viu. Per si amb això no n’hi hagués prou, casa nostra està literalment envaïda per una multitud de formigues que es van menjant el que resta de material aïllant de les parets, que ja es van començar a cruspir l’estiu abans. I això que jo sóc una persona força neta i endreçada…
L’altre dia comentàvem amb els veïns del costat que, per sort, no hem patit pas cap plaga d’escarabats a la cuina, o xinxes als llits, o nius de vespes, o altres plagues semblants. Això va ser fins que no vaig constatar que els meus altres veïns, els okupes de l’altre costat, alimenten i tenen cura de gats abandonats plens de puces, i també rates òrfenes dels voltants, a més d’un immens conreu de marihuana. Evidentment, aquesta visió esglaiadora, em va provocar suor i palpitacions només de pensar en el que s’està gestant al meu voltant. Finalment, l’atac nocturn dels senglars a la resta de plantes del jardí i de l’hort, que havien sobreviscut atacs previs, precisament en plena onada de calor i amb temperatures més pròpies d’altres èpoques o latituds, va acabar d’enfonsar la meva moral, ja d’entrada molt afeblida.
He de confessar que ho he provat tot, des de remeis casolans, naturals o biològics, fins als pitjors productes químics aconseguits a través d’internet, passant per un ‘deixar fer’ i un mirar de viure amb la natura. Però tot té un límit i, a l’igual que els catalans estem arribant al límit amb les nostres relacions amb els veïns intolerants i grollers de ponent, puc dir que aquest estiu marcarà un abans i un després de la meva relació personal amb els xucla-sangs dels meus voltants. No em feu dir què faré, però alguna cosa haurà de canviar, i ben aviat.
