NÀUFRAGS

La dirigent del PP valencià, amb centenars de casos imputats i alguns sentenciats, per corrupció titllava la reunió d’aquesta setmana entre Ximo Puig i Carles Puigdemont, d’alta traïció. Intentem sostreure’ns per moments del calent debat ideològic i identitari que, per ara, ha donat tants bons rèdits al PP valencià i balear. I anem a les xifres fredes.
La Comunitat Valenciana, amb Balears i Catalunya són les Comunitats amb menys funcionaris per càpita. Les tres comunitats són les úniques que tenen un dèficit fiscal enorme ( deixant el cas de Madrid a part, ja que és una farsa estadística). Són les tres que juntament amb Múrcia i, probablement si es segreguessin dades, l’Andalusia oriental, perden més posicions d’ordinalitat en la recepció de recursos en relació al grau de riquesa creat.
I són l’Andalusia Oriental, Múrcia, València i Catalunya les directament afectades per la manca de comunicació en vies d’ample europeu per passatgers i per mercaderies fins a Europa, seguint el conducte que han seguit tots els intercanvis civils o armats des del temps dels cartaginesos, abans que Felipe II, inventés Madrid. La reivindicació del corredor mediterrani va ser el tema estrella de la reunió Puig-Puigdemont. Qui polititza la demanda? Els qui pateixen la manca de connexió amb Europa? O qui sense altra raó que el disseny artificial d’uan estructura radial prioritza la identitat sobre el benestar?
Les darreres xifres de balances comercials són contundents. Catalunya en una dècada (1995-2013) ha passat de vendre el 23% a l’exterior al 40%. I de comprar el 36% al 48%. Mentre amb l’estat espanyol s’ha disminuït del 40% al 30% i del 25% al 20% respectivament. Per tant mentre Catalunya s’està acostant al 50% de comerç internacional, està minvant el comerç amb l’estat espanyol.
Però hi ha més. Aquest fenomen s’està reproduint a diversa escala en tot l’arc mediterrani, des de Màlaga a Girona . Les exportacions de productes, les importacions o la captació de turistes internacionals ja tenen molt més pes que el mercat espanyol.
I encara hi ha més. El mercat residual espanyol observat des de l’òptica interregional situa el comerç de compra i venda amb Aragó, València i Balears cap al 40% del total. Si hi afegim la totalitat de l’eix de l’Ebre (Bilbao- Barcelona) i de l’eix mediterrani (Málaga-Barcelona) s’arriba a les 2/3 parts del total dels intercanvis. Això pel que fa a Catalunya. Observat des de l’òptica d’Aragó o València els percentatges de la relació amb Catalunya sobre el total són molt més alts.
Llavors, si Felipe II no hagués creat Madrid, aquella illa de la què parla Óscar Pazos, i l’oligarquia que l’ha succeït no hagués basat el seu poder en la perpetuació d’un model radial, quin sentit – que no fos la política identitària espanyolista- tindria mantenir en precarietat pressupostària i d’infraestructures les regions que aporten més de la meitat del PIB espanyol?
Rajoy, com abans el PSOE, és el defensor de l’Espanya illa. Aquella que ja en temps de Felipe II prohibia els estudiants sortir a l’estranger i traduir llibres a l’espanyol. I a dins d’aquesta illa, aïllats i empobrits hi volen als balears, valencians, murcians…Nàufrags sota el “madroño”, amb l’ós de l’Estat controlant.