Nació, espoliació, autodeterminació

 
            Una nació espoliada per l’Estat que l’hauria d’encobeir no té altra sortida que l’autodeterminació. Per això, els poders de la nació interessats a evitar l’espoliació, preparen el terreny i les condicions necessàries perquè els ciutadans puguin autodeterminar-se, després de conèixer per on es perden els diners de les seves contribucions i la manera com l’Estat intenta desposseir de la identitat i de la personalitat el poble, que a la pràctica es troba ocupat. L’Estat, en canvi, nega l’existència de la nació, i es proposa mostrar que és una regió privilegiada; es prepara per a demostrar que no existeix cap tipus d’espoliació, sinó un tractament privilegiat i prohibeix que es puguin autodeterminar.
 
            Ens trobam en aquesta pugna, quan el Govern de l’Estat nega l’existència de la nació, quan afirma que la seva bíblia confirma que el màxim on poden arribar és a la categoria de nacionalitat, i automàticament la converteixen en sinònim de regió, quan tots els estats del món sempre l’han vista com a sinònim de nació. La presidenta Alícia Sánchez Camacho afirma que Catalunya no és una nació, ja que la nació política per existir ha de tenir sobirania, però oblida que el diccionari de la Reial Acadèmia de l’Estat, a la tercera accepció de la paraula nació, diu: Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.I el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans de la nació catalana, a la primera accepció, diu: “Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.” Tant l’un com l’altre, que no pateixen cap tipus de manipulació, coincideixen a assegurar, que el conjunt de persones que parlen un mateix idioma, el català, i que tenen un mateix origen i tradicions, a més de moltes altres més coses en comú, formen una nació. Es demostra la veracitat dels defensors de la nació catalana i la falsedat dels que neguen la seva existència.
 
            Com hem explicat en el primer paràgraf, a l’Estat espanyol li interessa mostrar la no existència de cap tipus d’espoliació (en aquest cas, llevar la possessió dels diners que els pertanyen) al territori regional en qüestió. Ja quan varen publicar les balances fiscals de 2008, va quedar demostrat que els Països Catalans (tant el Principat, com el País Valencià i les Illes Balears eren els territoris que patien un major dèficit fiscal, que implica major espoliació. Varen fer cabrioles perquè la balança fiscal treta a partir de l’òptica càrrega-benefici, el territori amb un major dèficit fiscal fos Madrid, perquè així ningú no pogués dir que des de Madrid s’espoliava segons quins territoris. El que no varen explicar és que aquest sistema feia, que moltes empreses que tenien la seu a Madrid i treballaven a tot l’Estat com Endesa, aportaven els beneficis a la capital, encara que falsament la repartissin a tot el territori. En canvi, si l’òptica en què s’estudiava el dèficit fiscal era el flux monetari, els Països Catalans eren el territori amb major dèficit fiscal. El Govern actual de l’Estat ha promès publicar una altra vegada les balances fiscals. No us preocupeu que faran tots els trucs i baldufes necessaris per a demostrar que no existeix dèficit fiscal del Principat ni espoliació fiscal.
            El poble de qualsevol nació espoliada per un estat vol tallar les cadenes que el fermen a aquest estat i l’única manera de fer-ho democràticament, pacíficament i legalment és exercint el dret a l’autodeterminació (acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític). És un acte democràtic perquè es vota, és pacífic perquè s’exerceix d’una manera lliure i sense cap coacció i és legal. perquè a la Carta de les Nacions Unides de 1951, els signataris hi varen introduir el dret dels pobles a l’autodeterminació, perquè a la Declaració dels Drets Humans, de 1970, es va circumscriure el dret d’autodeterminació a la doctrina del protocol internacional i perquè les Nacions Unides varen proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civilsi Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977. L’article 1 comença proclamant: Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. Si l’Estat espanyol empràs la Constitució i tota casta d’enganys o insídies  per a impedir-ho, sempre queda, si el poble la vol majoritàriament, la declaració unilateral d’independència, també recollida per la doctrina europea legal, ja que segons la sentència del 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia: “Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.”