Els catalans ens comportem com en Mr Bean en aquell gag en què s’envia a si mateix una postal de Nadal, obre la porta de casa i, en veure-la, se sorprèn i s’alegra d’haver-la rebuda. O encara pitjor; l’afirmació que som cornuts i paguem el beure queda curta, perquè no només ens passa això sinó que, a més, creiem que paga l’altre. Altrament no s’entén la felicitat que, posem per cas, ha motivat el recent traspàs de la carretera anomenada Nacional-II que, per variar, ara tants catalans creuen que és un regal magnànim que ens ve de Madrid, quan en realitat la carretera l’hem pagada multiplicada potser per cent i, a sobre, l’únic que ara fan des d’Espanya és encolomar-nos la seva gestió. Però als catalans ja els sembla bé. Per això fan llagoteries talment com la foca agraïda quan li llencen el peix a la boca, llevat naturalment que a la foca no li violen la dignitat ja que no li retornen el que és seu, li paguen el que li correspon. Com es veu, és un cas més de psiquiatria, i en aquest cas ja d’entrada amb la qüestió nominal, N-II. L’afer sembla una facècia, només cal analitzar-la una mica per adonar-se’n i posar-se tot seguit a riure o més aviat a plorar.
La N-II és una carretera oficialment nacional espanyola anomenada nacional a Catalunya, és a dir una altra nació que, per cert, quan anomena nacional aquesta carretera que passa pel seu propi territori, no sap si el qualificatiu es refereix a la nació pròpia o a la veïna perquè ni s’ho planteja. Per acabar d’embolicar la troca, resulta que, a més, el veí ens traspassa la carretera –moltes gràcies– però ep, sense que això impliqui que deixi de ser nacional espanyola, i insisteixo que en aquesta altra nació, Catalunya. De manera que una carretera de casa nostra, amb nom espanyol i des de sempre pagada de fet per nosaltres, ara ens la donen perquè representa que abans era d’ells. Déu n’hi do. Però compte, la donació no significa que ara tampoc sigui nostra, sinó que la gestionem i seguim pagant nosaltres sense que deixi de ser al capdavall seva. Perquè no ens equivoquem, seguirà sent N-II, Nacional (espanyola)-II. En fi, n’hi ha per marejar-se. Diguem-ho, doncs, ras i curt: els catalans som com una excrescència, una cadireta amb quatre potetes que emergeix ramificada de la pota d’una cadira ben clavada a terra, l’espanyola, l’única on de fet s’hi pot seure, perquè l’altra, la catalana, queda penjada a un costat discret, és purament ornamental.
Així les coses, no es estrany que se’m posin els pèls de punta cada cop que veig per TV3 un conseller català –que em perdoni el lector la redundància; un conseller només pot ser català, no endebades les nacions amb Estat tenen ministres– signant cofoi un document amb el ministre de torn amb motiu d’algun traspàs. Pensant-ho bé, encara he d’estar content que se’m posin els pèls de punta, perquè amb la presa de pèl constant a què com a català se’m sotmet, ja no me n’hauria de quedar cap al cos. Però la meva esgarrifança no té a veure només amb la sensació de vergonya que em produeix l’esmentada imatge, sinó sobretot amb la plena i angoixant consciència que, cada cop que es tanca un acord d’aquesta mena, amb aparença de bilateralitat però en realitat unilateral, des de la posició de submissió i donant gràcies a la voluntat interessada d’Espanya –ni tan sols a la seva condescendència–, suposa per als catalans un enquistament encara major, una paletada més de sorra que ens tirem estúpidament al damunt per enterrar-nos més i més en l’espanyolitat, allunyant-nos per tant de la nostra independència, del nostre alliberament nacional. I de la més mínima dignitat.
