Musculant el territori

Una de les funcions de la Universitat és el contacte amb l’entorn. D’aquesta manera, els actors que es troben al voltant d’una institució acadèmica poden establir sinèrgies i complicitats amb aquesta que els ajuden a prosperar i a caminar, tots junts, en una mateixa direcció. Avui he tingut la sort d’assistir a un parell d’actes organitzats per la Universitat de Vic, la qual jo pertanyo. Tot i que és bo, de tant en tant, ser crític amb allò que fas (així tens idees per anar millorant), també és important mostrar-se orgullós els dies que l’organització a què deus lleialtat es presenta en societat com un puntal bàsic de desenvolupament. A vegades, és bo dir que fas les coses bé.
 
Avui, la UVic en poques hores ha ocupat la major part d’escenaris polítics de la ciutat. I, per la coresponsabilitat que té aquesta amb el seu entorn a l’hora de muscular el territori, això és essencial. Primer, la consellera d’Ensenyament Irene Rigau ha fet una demostració de pragmatisme davant bona part dels membres de la Facultat d’Educació, que presidits pel seu degà Francesc Codina han escoltat coses com que “l’entorn socioeconòmic pot ser una causa del fracàs escolar, però no és determinant” o que “la cultura de l’oci ha envaït espais on fins ara hi havia una cultura de treball”, com l’escola. Codina, en una magnífica laudatio ha radiografiat la idoneïtat de la persona pel càrrec; Rigau, que de veterania política en va sobrada, ha marcat múscul i ha justificat, encobertament, la seva política educativa marcada pels “ajustaments pressupostaris”. Alguns mestres a la sala reconeixien, al final, que la consellera tenia raó. I, només calia fer un cop d’ull en alguna aula (segurament plena d’alumnes fent un examen) per veure que, efectivament, més d’un i d’una no tenia gaire manies per confondre l’acadèmia amb un pub a l’hora de triar com anar vestit. Però, aquesta reflexió donaria per un post sencer.
 
De la sala Segimon Serrallonga a la sala de la Columna de l’Ajuntament. D’Irene Rigau a l’encomi del Patronat d’Estudis Osonencs a càrrec del company Santi Ponce, que ha servit per presentar la Universitat d’Estiu, que també organitza la Universitat de Vic. Tant la Universitat d’Estiu com el Patronat serveixen per canalitzar una de les necessitats més grans que té una societat, la de transferir el coneixement des dels cercles acadèmics a la societat civil. Per sort, Osona i Vic, en particular, no només han de ser coneguts per estar en la primera línia de la brega política, sinó per tenir un teixit d’organitzacions acadèmiques i llurs activitats que, des de fa molts anys, han vetllat per la promoció de la cultura i la seva democratització. El Patronat, amb la seva revista acadèmica Ausa, és l’instrument ideal per tal que els joves (i no tant) investigadors de la comarca puguin proliferar en la seva carrera acadèmica publicant els seus treballs en una revista pulcre, de bona edició i amb un tracte exquisit cap als autors… condicions que ara poden ser difícils de trobar en certes publicacions. Vic, per tant, n’ha d’estar orgullós i la universitat ha de saber-ho aprofitar.
 
Que la UVic sigui escenari de conferències d’alt nivell o que el Patronat d’Estudis Osonencs prengui visibilitat a través de professionals que comparteixen sostre, també, a la Universitat és senyal de vitalitat pel territori, per la comarca. És un exercici de musculació pel territori, de trobar complicitats, de mantenir una marca (la de Vic, ciutat històricament d’estudis superiors) que la ciutat sempre hauria de defensar.