Ahir a Alaska va passar una cosa sorprenent. Un candidat que ni tan sols sortia a la papereta ha guanyat un escó al senat dels Estats Units, coses del sistema electoral americà. El més sorprenent és que aquest candidat es diu Lisa Murkowski, un nom prou complicat per a uns votants que el volguessin escriure de memòria.
La clau de l’èxit fou el repartiment de centenars de milers de polseretes d’aquelles de plàstic amb el nom de la candidata en lletres grosses, una mena de missatge subliminal que va fer decantar la balança a l’hora del recompte dels vots. I el més sorprenent és que la Lisa Murkowski va guanyar el candidat del “Tea Party” promocionat per la Sarah Palin, i el va guanyar al bastió per excel•lència de la dirigent republicana.
D’aquí potser podem extreure’n alguna lliçó; un candidat sense renom i sense visibilitat mediàtica ni suport de cap gran partit guanya els peixos grossos amb un mètode poc convencional però tan vell com la història del món: si no et coneixen, no et votaran, i davant el dubte de triar entre candidats que són “más de lo mismo” i que no poden pas ser “garantia de progrés”, ni oferir cap “solució” real i concreta a la crisi que patim, i que han demostrat que de “valents” no en tenen res, cal provar una recepta nova, com la que ens ofereixen Reagrupament i Solidaritat Catalana. La solució a tots els mals que afecten el nostre país passa únicament per ser gestors del nostre futur, dels nostres recursos, sense interferències alienes, o col·laboracionistes dels qui no volen el nostre bé.
El 28 de novembre, si ja estàs convençut que cal votar independència, vota en conseqüència. I sinó, assisteix a un dels múltiples actes electorals del partit de Joan Carretero o en Joan Laporta i escolta per què cal votar per un d’aquests dos partits. Ens haurem de decidir i triar una de les dues opcions. Jo ja n’he triada una, i tu?
