Des de l´època grega sabem que l´essència de la política és la gestió de la vida. Així, se suposa que l´economia política, l´administració dels béns col·lectius, del territori i de les ciutats, l´atenció i cura de les persones quan ho necessiten, la sanitat, la formació de les noves generacions, en definitiva la garantia d´un futur a ser possible millor que el present… és, o hauria de ser, l´essència de la política. Amb aquesta definició de la política és raonable esperar una certa harmonia, equilibri i equitat de la gestió d´allò públic al servei de tota la societat. Tanmateix la política (que també és la forma en què s´expressen les dinàmiques i confrontacions socials) ha derivat en una lluita constant pel poder que ostenten les institucions que, con se sap, no és tot el poder. A més depenent de qui controle les institucions, la gestió de la vida (la política) pot fer-se afavorint uns interessos majoritaris o minoritaris i perjudicant els contraris.
En teoria el poder resideix en el poble: en totes i cadascuna de les persones d´un àmbit determinat. En la pràctica veiem com el poder, la major part de les vegades, es presenta llunyà i opac i el veritable poder es troba, en mans de les persones o partits que haurien de ser només la delegació o la representació de la majoria social. Els representants del poble per a exercir el poder (quan no directament els usurpadors) han passat a comportar-se com a autèntics propietaris, produint-se un canvi entre la representació i la propietat. A poc a poc les persones ens hem anat acostumant a eixa realitat i sembla que, llevat de moments concrets, ens aconformem. No obstant açò i en un procés històric, hem aconseguit recuperar una part de la nostra potestat i podem votar periòdicament qui ens representarà, condicionant de manera important la gestió que es fa des de les esferes del poder. D´aquesta manera amb la delegació del poder en unes minories elegides periòdicament aquestes s´han anat consolidant en una sèrie d´institucions: ajuntaments, parlaments, governs, etc.
Amb el pas del temps les institucions creades com a representació del poble i l'espai per a la gestió pública han esdevingut permanents, mentre les persones elegides per a governar-les van canviant temporalment. Açò ha provocat un segon canvi de rol o inversió que consisteix en que les persones elegides per a governar es dediquen només a la mera gestió administrativa mentre qui acaba dirigint és la dinàmica consolidada de les institucions. El resultat de tals canvis ha estat perniciós perquè per a corregir el fet que una minoria detente el poder contra la majoria ens hem dotat de processos electorals que ens permeten elegir la representació de la majoria, i el resultat és que les institucions des de les quals s´hauria de tornar la potestat o poder al poble, s´han convertit en les garants de mantindre´l segrestat per les minories.
El País Valencià és un clar exemple d´aquesta inversió de papers o canvis de rols que tant ens està perjudicant. Durant molts anys el poder i la gestió ha estat detentada directament contra el nostre País i la nostra gent. Ara, i gràcies a poder votar, hem acabat fent fora de la majoria d´ajuntaments, de les Corts i del Govern de la Generalitat a aquells que, com el PP, governaven només a favor d´unes minories molt concretes i consolidaven el poder de les institucions mitjançant normes i dinàmiques injustes. Després d´any i mig dels nous governs del canvi, estem comprovant com no només no estan canviant el sentit de les institucions sinó que, a més, les persones que havíem elegit per a fer aquest canvi s´han tornat -en molts casos i segurament en contra de la seva voluntat o de forma inconscient- en les gestores del seu manteniment.
Revertir aquesta situació ens sembla cabdal i urgent. Tot i tindre consciència de les enormes dificultats per a fer-ho sabem que si no ho fem no sols haurem esgotat les possibilitats del canvi que prometíem sinó que estarem traint la voluntat de milers de persones que han confiat en nosaltres. Per això ens proposem començar a fer-ho (o seguir fent-ho) allà on estem, als municipis i des dels municipis, per dues raons: la primera perquè en eixe joc pervers entre la relació del poble i les (seues?) institucions, els ajuntaments són les institucions més properes al poble i per tant les més permeables, almenys en potència. La segona, perquè als municipis hi han encara espais des d´on ajudar a empoderar la gent en un procés d´enriquiment mutu entre el poble i la seua representació que permeten pegar-li la volta a la relació actual entre la institució i la delegació del poder popular. Tals processos acabaran impregnant tot el País.
Ara mateix no està totalment al nostre abast poder definir com fer-ho amb tot de detalls, més enllà de mostrar la ferma voluntat i unes línies generals de per on començar. De fet, aquest article el publiquem cercant la possible complicitat i col·laboració de moltes altres persones que poden estar pensant en termes semblants i és una invitació a (re)trobar-nos en el camí que ens ha portat on som, però que vam iniciar per a canviar les coses i no solament per a gestionar-les millor. Podríem començar assumint que el municipalisme és una veritable escola de formació política (de com gestionar la vida) al servei del poble. Aquesta formació ens ha de servir col·lectivament i no sols com una mera etapa per a impulsar biografies individuals.
El coneixement dels límits jurídics, econòmics i competencials municipals ens hauria de portar a la creació d´un front municipalista per a reivindicar i aconseguir un canvi de les competències i en conseqüència en el repartiment del finançament públic entre les diverses institucions/administracions. Amb les competències actuals i futures hem de fer créixer els espais de democràcia directa i participativa, potenciant tant com pugam en cada circumstància l´autoorganització popular i el dret a decidir. Hauríem de potenciar que els nostres pobles i ciutats siguen realment sistemes dinàmics d´integració social potenciant una gestió econòmica, social i territorial veritablement sostenible en el temps sempre pensant en les generacions venidores. És a dir, que siguen igualitaris cap a dins i activament solidaris cap a fora.
Totes aquestes línies d´intervenció que només exposem a grans traços, poden i han de generar unes sinèrgies polítiques més enllà de cada municipi per véncer totes les resistències que trobarem a dojo per recuperar el País. Sabem que tot això que proposem hem de fer-ho en un país que no ha revertit les polítiques alienadores que ens van imposar, amb un finançament deficitari (pensat des d´Espanya com a mera redistribució de la gestió administrativa) i, a més a més, patint un espoli sagnant que ens empobreix com a persones i com a País (que ni tant sols és denunciat des de les nostres institucions). Sí, som conscients que necessitem un projecte de (re)construcció del País Valencià i ens proposem fer-lo principalment recolzant-lo en el municipalisme en clau de País.
Tan de bo el nostre municipalisme trobe complicitat i ressò en altres espais ocupats ja per voluntats semblants a les nostres. El camí seria més ràpid i fàcil. Nosaltres continuarem caminant fent País Valencià al costat de tots i totes les que viatgen en la mateixa direcció, això sí, desterrant del nostre vocabulari el desànim, el pessimisme i els càlculs de poca volada. Ja està bé del ara no toca: Si no és ara quan? Si no som nosaltres qui?
Signen també Carles Casanova, regidor de Benlloch; Jan Manel Conejero, regidor i tercer tinent d´alcalde de Banyeres de Mariola; Alexandre Ruiz, regidor i primer tinent d´alcalde de Bellreguard.
