En el context d’una economia neoliberal globalitzadora, empreses transnacionals i multinacionals en el darrers anys traslladaren, en funció de les expectatives de creixement dels beneficis, la producció a països on les garanties socials i drets socials, laborals i medioambientals eren especialment limitats i/o reprimits. Aquesta deslocalització, argumentada per la necessitat de dur a terme una “reducció de costos” de producció hi suposà la dràstica reducció o la total eliminació de les plantilles de treballadors.
Val a dir que els governs, davant de l’amenaça del trasllat de la producció a altres indrets i el subsegüent ascens de l’atur, concediren a empreses d’aquesta mena ajuts avantatjosos (de tota mena). De fet, amb una voluntat clara: retenir la producció i mantenir l’ocupació. No obstant, sovint aquestes mesures només permeteren resoldre el problema durant un cert període de temps. En alguns casos, altrament ben coneguts, els ajuts han aconseguit mantenir la inversió, bo i pagant en paral•lel una intensa penyora (el ram de l’automòbil n’és prova) a partir de modificar profundament el marc de les relacions laborals i dur a terme una devaluació salarial.
En el context actual, tot apunta que en el nou escenari d’una Europa del sud dissenyada per a esdevenir en el futur la maquila de l’Europa del nord, capitals empresarials de caràcter transnacionals poden tenir, de nou, el nostre país com a pista d’aterratge. Tendència, altrament, afavorida pel mateix increment de les despeses logístiques que requereix la producció deslocalitzada als països tigres asiàtics en els darrers quinze anys o per la puja de les despeses de producció.
D’aquí que es consideri adient, dur a debat (aquest és el motiu de la iniciativa republicana que avui ha esta plantejat en la Comissió de Treball del Congrés) dur a terme les modificacions legislatives adients perquè les ajudes o subvencions a les empreses en relació a la investigació, la creació o el desenvolupament de projectes empresarials siguin retornats en cas que es decideixi traslladar la producció a un altre país.
Tothom coincideix que no ens en sortirem si no som capaços de canviar el model productiu actual per tal de poder competir en el món globalitzat a través de la capacitat de generar valor afegit i productes d’excel•lència, raó per la qual és cabdal que la viabilitat econòmica del país en els propers anys radiqui en la capacitat de disposar d’infraestructures atractives als capitals inversors,c en l’increment de la productivitat, en una major socialització de la formació i l’ensenyament, en la generació i en la capacitat de transferir coneixement, en la voluntat de bastir un marc de relacions laborals que combini la necessària flexibilitat amb la responsabilitat socials de l’empresa i, per acabar, en la predisposició a a atraure centres de decisió.
Es per això que cal superar errors del passat i fer que l’administració enterri mirades i actuacions ja superades: si una empresa obté ajuts i subvencions públiques –directes o indirectes- ha d’incrementar el seu compromís social, la qual cosa obliga a plantejar, d’una banda, models d’intervenció pública en els consells d’administració per participar en la presa de decisions i, d’altra, prevenir futures crisis que motivessin noves deslocalitzacions en els propers anys.
I, per això, esdevé una bona eina supeditar legislativament els ajuts públics al compromís empresarial de l’empresa amb el territori.
