No vull morir atropellat per un ciclista. I ho dic amb coneixement de causa, atès que fa dos dies gairebé una bicicleta va envestir-me just després d’haver llençat la brossa al contenidor –el ciclista anava fent tentines fora del carril. I encara no fa una setmana, en un pas zebra a la cantonada del carrer Mallorca amb Rambla de Catalunya, una bicicleta en direcció oposada -tampoc en aquest cas anava pel carril habilitat- va creuar-se’m a tot drap a no més de deu centímetres. No és pas el primer cop que em passa, ni tampoc serà el darrer.
Diuen que la Muriel Casals va creuar mentre el semàfor pampalluguejava. Fins i tot sembla –hi ha testimonis – que travessà el carril bicicleta ja en vermell. Ara bé, justament es tracta d’un punt conflictiu, car és una via en dues direccions i sovint no resulta fàcil parar esment per la simple raó que el vianant ho ignora. Cap senyal indica amb claredat la doble via, quan la resta de vehicles només van en una direcció i la inèrcia fa que miris en un sol sentit.
L’èxit del carril bicicleta a Barcelona és un fenomen innegable. Tant, com ho és que està pèssimament dissenyat i que abunden els punts conflictius. No tan sols són els carrils en doble sentit –mig ocults per les fileres de cotxes que divideixen la calçada-, ans sovint hi ha una manca peremptòria de senyalització i, també, es dóna que a voltes els carrils ocupen una part important de la vorera –el conflicte entre transeünts i bicicletes és inevitable; això sense oblidar pas l’hàbit d’alguns ciclistes que circulen sense mirament per l’espai reservat als vianants. En aquest sentit hi ha un punt especialment cru: el carril bicicleta ubicat a Plaça Espanya, entre les Arenes i Creu Coberta.
No n’és, emperò, l’únic. I, últimament, se n’han traçat amb la mateixa premissa equivocada: la bicicleta és un vehicle amable i el transeünt no té pas res a témer. No obstant això, s’oblida que aquest darrer és la part feble de la baula i que una bicicleta a més de 30 quilòmetres a l’hora és un míssil d’alt risc, sobretot per a la gent més gran i desvalguda.
La bicicleta és un vehicle amb un gran futur. En molts dels meus viatges –Índia, Xina, Nepal, Birmània, o bé Egipte- ha format part dels meus desplaçaments. I tanmateix, cal tornar a formular la idea -normativa clara inclosa- a fi d’evitar el neguit que genera el risc implícit quan un ciclista inconscient confon al vianant si fos un pal d’eslàlom. Massa ancians a terra he vist. I massa discussions entre les parts.
La Muriel Casals és un personatge determinant de la nostra història més recent. Era la seva una dialèctica elaborada que com a contrapunt tenia l’elegància en la forma expositiva i la qualitat inherent de bastir ponts. Ens deixa en un moment especialment difícil, quan el procés avança a les palpentes i la seva personalitat política havia de jugar un paper fonamental a l’hora de mantenir el consens. No ens podem pas permetre ni una passa enrere. I, just per això, cal fer-li justícia en tots els sentits. Em sap greu dir-ho, però a més dels panegírics i homenatges tan merescuts, trobo a faltar un debat obert entre una opinió pública perplexa i unes administracions desinteressades en solucionar d’arrel la causa última de la seva absurda mort.
