Sunday, Jan. 11, 2015. (AP Photo/Markus Schreiber)
Tots som conscients que el terrorisme ha passat a ser una realitat global ben palpable als nostres carrers. Allò que va començar amb les Torres Bessones el 2001 com a conseqüència, entre d’altres, de la magnífica política exterior duta a terme pels Estats Units els darrers 30 anys, ha sigut com una gota d’aigua enmig d’un tranquil estany, i l’ona expansiva és cada vegada més gran. On sentir-se segurs? Edificis, aeroports, avions, trens, metros, restaurants, sales de concerts…el terror no té límits, però tot i així no fem més que alimentar-lo, és la nostra estimada bestiola.
En aquests temps hi ha diverses preguntes que ens hauríem de fer: d’on prové el terrorisme? Perquè DAESH és capaç de tenir en escac la comunitat internacional? D’on prové tanta força? Què fem nosaltres per lluitar-hi i defensar els dèbils? Què fan les nostres institucions? Fins a quin punt quedar-se com espectador no és ser còmplice de genocidi? Estem posant en pràctica els principis internacionals i els drets humans? Són preguntes curtes, de gran pes, complicades de gestionar però ràpides de respondre.
El terrorisme prové de casa nostra, l’hem creat nosaltres explotant països tercermundistes, espoliant-los fins als límit, exprimint la seva gent, jugant al Risk al seu territori, abandonant la població autòctona a la seva sort i amagant la pobresa de les nostres ciutats rere guetos infestats de desesperança. Si s’entén això, la resta cau pel seu propi pes. Però és una política que seguim practicant.
El tractament que estem donant als refugiats, la violació dels principis més elementals d’Europa i la ONU, polítiques draconianes als països enfonsats econòmicament on s’han mirat abans els interessos dels bancs per que els de les persones…tot plegat està garantit que Europa pateixi, com a mínim, 100 anys més de terrorisme. Aquest delicada i fràgil idea anomenada Europa es va començar a esberlar amb les mesures als països intervinguts econòmicament, es va consolidar quan certs països (com Hongria) varen començar a aixecar murs metàl·lics a les seves fronteres i s’ha rematat amb el pacte UE-Turquia, que bàsicament rau en el fet que paguem a Turquia per tal que deixi en un tros de desert a milers de persones mortes de gana que fugen d’una mort segura. Si tirem d’hemeroteca (i és un exercici que sol fer molt mal), la solució turca no és res nou: fa 100 anys ja era el comodí d’Europa. Poc ha canviat des de llavors, tot i que molts creiem que sí.
Com s’han de sentir els milers de persones que fugen del seu país en guerra, quan a l’arribar a Europa els hi diuen que no poden passar? Com han d’evolucionar si els deixem en un campament de refugiats enmig del no res podrint-se en la misèria? El president Truman va veure clar, el 1947, que la forma d’acabar amb les guerres a Europa (i d’oca en oca, les guerres mundials) era que Europa fos una política i monetàriament, i que arreu del continent hi hagués riquesa (d’aquí el milionari Pla Marshall). Després de 70 anys i de demostrar-se eficaç, no hem après absolutament res?
I mentrestant, què fem nosaltres? On és la pressió als governs perquè rectifiquin? La vergonya dels ciutadans europeus també passarà a la història. Quan varen haver-hi els atemptats de Paris i Brussel·les Europa es va esgarrifar i els missatges de suport a la xarxa (#jesuisparis #jesuisbruxelles …) i també a la vida real (minuts de silenci, concentracions, concerts …) es varen fer sentir arreu del continent. Llavors, quina diferència hi ha entre París, Brussel·les i…Lahore? Els Talibans varen matar 79 persones (29 d’elles nenes perquè va ser un suïcida en un parc infantil), però va passar més aviat en segon pla. Ni programes especials, ni tertúlies a tots els mitjans, ni editorials, ni minuts de silenci davant de totes les institucions, ni etiquetes a Twitter, ni Tintins plorant. I perquè? Doncs perquè Lahore està la Pakistan, i ja se sap que hi ha morts en primera i en segona classe, i que no valen el mateix unes que altres.
Critiquem el tracte que Europa dóna als refugiats, però no fem res per tal que les institucions rectifiquin. Fem tuïts i fotos a instagram plorant les morts d’europeus, però deixem en el pur oblit els qui pateixen un major terror pocs quilometres més enllà. Deixem que milers de persones es podreixin cada dia als suburbis de les nostres ciutats, però llavors ens esquincem les vestidures quan hi ha atemptats i ens anem preguntant com pot ser. Que com pot ser? Molt fàcil: el primer terrorisme el practiquem nosaltres amb barrejant oblit i indiferència.
