Aquests darrers dies, tots plegats hem assistit a l’enèsim episodi de trivialització de les complexes relacions entre Catalunya i Espanya. En aquesta ocasió, el motiu i l’excusa han estat les declaracions del diputat Joan Tardà en un acte de les JERC contra la Constitució espanyola.
La reducció d’aspectes tan transcendents a la categoria de simples anècdotes no acostuma a ser un estímul a la intel·ligència. Ans al contrari. A més, habitualment, la ridiculització de qüestions tan serioses acostuma a ser un exercici de cinisme (si el protagonitzen aquells que són poderosos) i d’irresponsabilitat (si l’impulsen aquells que s’atorguen la representació del bàndol més feble). Els uns perquè haurien de ser més justos i els altres perquè haurien de ser més hàbils i rigorosos. I, en aquest sentit, l’agost de 1657, Miquel Parets escrivia que als catalans els sap molt de greu l’ús poc adequat de determinades expressions “perquè els què les diuen i no saben les històries, van molt enganyats i sobre aquestes paraules, que sempre hi ha alguns desbocats que, amb poca cosa, encenen un foc que, després, tenen prou quefer en apagar-lo”.
El concepte de “república” pot ser entès com a sinònim d’estat i, més específicament, com una alternativa a la monarquia. A Catalunya, aquestes referències “republicanes” com una garantia de les llibertats col·lectives enfront de les temptacions i de les pràctiques absolutistes i centralistes de la Corona castellano-espanyola es remunten a l’època moderna. Així, el 1632, el comte d’Oñate ja denunciava que els catalans “van con mira de assentar desta vez todas sus pretensiones reduciéndose casi a República libre”; i, el 16 de gener de 1641, en un discurs davant dels Braços, Pau Claris assegura que les negociacions amb França –a canvi de la seva ajuda contra l’exèrcit hispànic– podien derivar en un “govern a forma de república” sota protecció francesa.
En aquest moment republicà del gener de 1641, els Anals Consulars asseguren que els 4.000 peons i el 800 genets que han arribat per defensar la capital del país “tots en comú deien [que] moririen per defensar la pàtria”. I Francesc Ferrer anotava en el seu diari que “no veiem passar per Barcelona altra cosa que soldats que venien d’altra lloc per lo socórro”. I el cronista Joan B. Sanz reblava que “ciutadans i carrers forans tots acudien, i si algú restava era amb molta infàmia i perseguit de les dones que tenien els seus marits i fills a la guerra”.
I el cert és que en els mesos previs, durant el llarg i complex procés que culmina en l’anomenada “Revolució catalana”, havia estat molt habitual el crit de “Visca la Terra i mori el mal govern!”. En el ben entès que “Terra” era la forma habitual de referir-se a allò que –de forma més o menys precisa– actualment anomenaríem “nació”; i que el “mal govern” era el dels ministres i funcionaris reials, encapçalats pel comte-duc d’Olivares.
Posteriorment, durant la Guerra de Successió, aquest crit es podia presentar sota la variant de “morí el Borbó” per indicar l’animadversió dels catalans envers Felip V. I, de fet, en el darrer any de conflicte, eren habituals lemes com “Viurem lliures o morirem” o “Constitucions o mort”, per expressar la disposició dels catalans a lluitar a ultrança per les seves llibertats. Unes llibertats que –de manera més o menys precisa– el monarca borbònic identificava amb una mena de República catalana, quan en motiu de les negociacions dels Tractat d’Utrecht, exposava que: “(…) de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire a que a los Catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aun que fuesen sólos los que tenían en tiempo del Rey Dn. Carlos Segundo mi tío (puesto que las dos últimas cortes que han concluído los deja más Repúblicos que el Parlamento alusivo a los ingleses)”.
I, finalment, durant els aixecaments republicans dels segles XIX i XX, no ha estat excepcional vincular els clams en favor de la República amb exclamacions contràries a la dinastia Borbó. I, en concret, podríem recordar que, el 1868 i el 1931, l’expulsió d’Isabel II i d’Alfons XIII coincideix amb cremes de retrats de Felip V arreu dels Països Catalans.
