Morenés, ministre representant de la indústria de la guerra

El nou ministre Morenés haurà de respondre a una pregunta molt encertada que li ha adreçat la diputada d’ICV Laia Ortiz sobre si pensa compensar amb 40 milions d’euros l’empresa Instalaza, empresa fabricant que de les bombes de dispersió que els reclama com a compensació arran de llur prohibició com a conseqüència dels nous convenis signats pels Estats en 2008 a Dublín. La pregunta té tot el sentit del món, perquè il.lustra qui és el tal Morenés: conseller d’aquesta empresa entre els anys 2005-2007 i en llocs de representació fins a ben entrat el 2011.
Recordo que en una compareixença parlamentària de la ministra socialista Trinidad Jiménez en plena crisi l bia, li vaig preguntar com se sentía cada matí en escoltar en els mitjans de comunicació l’ús de bombes de dispersió de fabricació espanyola per part de Gadafi contra la población civil (“Cómo se sintió usted? Por cierto, fueron vendidas cuando ya ustedes gobernaban. No creo que se sintiera demasiado bien”). Cap resposta. Bé, excuses cíniques i, suposo, vergonya interna, com ara que, quan les venien, encara no estaven prohibides.
Aquests són els fets. La dialèctica de la producció i venda d’armaments ultrapassa els criteris ètics (converteix persones com ara Trinidad Jiménez en esperpents i enterra les ideologies que aspiren a superar les violències i la cultura armamentística. D’aquí que no sorprengui gens ni mica que ara al capdavant de Defensa s’hagi col•locat un entès en el negoci. Sense cap pudor, sense cap titubeig.
La qüestió té una enorme transcendència en el moment actual que som en el tram final del procés iniciat l’any 2009 per tal que a les Nacions Unides se signi un Tractat sobre Comerç d’Armes que contingui les normes internacionals d’importació, exportació i transferència d’armes convencionals. Un moment molt important, certament, sobretot si tenim en compte que l’últim intent de gaudir d’un Tractat sobre el comerç d’aquestes armes fou endegat durant les dècades dels anys vint a redós de la Societat de Nacions.
Efectivament, desgraciadament, el comerç de plàtans està més regulat que no pas el d’armes. I, ara, el mes de febrer, els Estats han de debatre l’esborrany del Tractat que s’ha d’aprovar el mes de juliol, raó per la qual ja s’han denunciat pressions per parts de diferents Estats a fi de limitar-ne els objec tius i introduir-hi correccions. Que el respecte als Drets Humans en els països compradors no sigui condició sine qua non i que tan sols “s’hagi de tenir en compte”, que no inclogui totalment la cobertura de tot tipus de comerç d’armes, que no siguin necessaris registres públics durant vint anys de les parts que participen en una transacció, que s’exclogui dels controls la venda de munició i armes petites i un llarg llistat de mesures que, de ser incloses o no en el Tractat, en depèn que el resultat final permeti gaudir per primera vegada d’un Tractat de Comerç d’Armes convencional adients a la voluntat de gaudir d’un instrument que salvi vides.
Ara, caldrà veure què en pensa el govern espanyol i, en concret, el ministre Morenés, que durant tant anys ha representat la indústria de la mort. Dijous, en la seva primera compareixença, li ho preguntarem.