Monument d’Esquerra a Duran

Seria de justícia que, si CiU no aconsegueix la majoria absoluta tal com indiquen ara mateix les enquestes, Esquerra fes un monument a qui no endebades ha estat des de sempre el meu gran ídol: l’inefable Duran Lleida. A hores d’ara no se sap per quina misteriosa raó CiU, si fem cas a la seva intenció d’anar cap a “l’Estat propi” (cosa que, naturalment, jo no m'empasso ni de conya), és una coalició i no un sol partit: CDC. Resulta un misteri que CDC no es desempallegui de Duran i que la gent d’Unió no trenqui amb CDC, tenint en compte d’una banda qui és el líder que tenen —perquè trien—, i de l’altra que Mas diu anar cap a… cap allà.
 
Com que no hi ha cap explicació racional que ho justifiqui, tret que d’una banda Mas vulgui quedar com un doble heroi de la independència havent hagut de lluitar contra l’enemic exterior i interior, i de l’altra que Duran sigui també un amant dels reptes i prefereixi ser ministre del país veí que ens odia en comptes de limitar-se a la vulgaritat de ser ministre del seu (?) propi país, l’únic que se m’acut és que la cosa tingui a veure amb l’encant irresistible d’en Duran, un do que m’ha fet sempre rendir-me als seus peus. No seria tan estrany. Cada cop que sento parlar malament d’en Duran m’enfilo per les parets. No hi ha res que m’ofengui més que em toquin el meu Duran. Cal molta insensibilitat, cal molta estultícia per no adonar-se del glamour d’aquest autèntic cavaller, paradigma del seny, de l’exquisida elegància i del savoir faire, amb aquella calba lluminosa per on emanen les millors idees i, per què no dir-ho, que ens posa a tots catxondos. No reconèixer aitals evidències és simplement de miserables. Amant de l’excel·lència com és el nostre home, no entenc que tants abjectes li retreguin que s’hostatgi als millors hotels amb els nostres calés. Perquè, a veure: com es pot treballar per a l’excel·lència si no se sap prèviament què és? És natural, doncs, que Duran, com a extraordinari professional i conspicu patriota hagi de conèixer a la perfecció el bo i millor en tots els sentits, l’excel·lència a la qual vol guiar el poble. És una simple qüestió de responsabilitat.
 
Per això no puc entendre de cap manera que hi hagi ciutadans desagraïts que n’estiguin fins als nassos, segons diuen, de pagar-li a Duran també les putes. Però, que potser no s’allita amb les millors? Que ha donat potser mai motius perquè dubtem del seu gust refinat? És que tal vegada preferim polítics de mal gust? Hi insisteixo, perquè la idea és clau: com pot Duran excel·lir en el seu patriotisme, com pot oferir el millor servei al poble que li paga si abans no ha tastat l’excel·lència? Com pot estimar, i per tant poder servir de la millor manera al seu poble si abans no practica amb el millor material en l’art amorós? Algú es pensa, doncs, que els catalans llancem els calés pagant-li qualsevol bagassa? Algú es pensa de veritat que serà dispensant-li vulgaritats, que posant-li pedres al camí Duran estarà en disposició de dur-nos al cim?
 
El dia que siguem independents no dubteu que Duran no podrà alçar el cap pel pes de les medalles que rebrà, i dirà ja us ho deia, jo, ja us ho deia…, i els catalans s’adonaran per fi del perquè de les seves incompreses accions i la sàvia raó de ser de la inversió amb diners públics en hotels i meuques. Aquell dia, els independentistes de tota la vida tornarem a quedar com fins fa quatre dies, és a dir, com uns eixelebrats, i reconeixerem els mèrits de Duran, que hauran permès l’anhelat objectiu. No ho dubteu. Duran passarà a la història com un dels principals herois de la independència, i tots haurem de creure’ns-ho a còpia de la repetició amb què els mitjans ens trepanaran les orelles. I a callar.
 
A diferència d’altres, Duran va per feina, diu el que pensa i no es fa el simpàtic, aquesta patologia tan catalaneta a la qual fins i tot cauen els del suposat morro fort. I és que no puc entendre a què obeeix aquesta mania dels catalans de fer passar per “nous independentistes” aquells que ni ho han estat ni ho són i, si no ho són ara amb l’aigua que baixa, tot fa pensar que ja no ho seran mai. Llegeixo que Reagrupament acaba d’atorgar un premi al declarat —i amb orgull— amic de Fraga, Manolo (Manel en català) Milian Mestre, de qui diuen que “és un nou independentista”, malgrat que Milian, en acceptar educadament el premi, afirmés honestament no ser-ho. En fi. Algú hauria de dir als reagrupats que, quan algú  és simpàtic no li cal fer-se’l i, encara més, l’últim que ha de fer és justament fer-se’l, perquè aleshores, a més de continuar sense ser simpàtic, acaba sent ridícul, com sempre passa amb les impostures. I algú hauria de dir als reagrupats que, si fent-se el simpàtic s’aconseguís alguna cosa, per petita que fos, en benefici de l’independentisme, doncs endavant. Però que si, com és natural, no s’ha demostrat mai que sigui així, la cosa ja té a veure amb una patologia, i les patologies es curen anant al metge i no lliurant premis simpàtics, per no dir patèticament ofensius a la intel·ligència, a un senyor limitadet que continua sense amagar la seva obsessió per presumir dels esmorzars, dinars i sopars que comparteix amb alts càrrecs militars espanyols i, sobretot, la seva obsessió per salvar Espanya. De la mateixa manera, algú hauria de dir a certs webs digitals independentistes que fer-se el simpàtic declarant també “nou independentista” a l’espanyolíssim sociata Joan Majó, que no es cansa de parlar de federalisme i de pretendre canviar la Constitución española, no només no ajuda a la causa sinó que fa sentir vergonya aliena a aquells que la defensem. En fi. Ah, sort que sempre ens quedarà en Duran per posar-hi seny… Que Déu el beneeixi.
 
Ricard Biel