Montilla, Navarro i el suïcidi del PSC

Va ser aquell estrany novembre del 2006, quan Carod i companyia acabaven de pactar amb precipitada nocturnitat el segon tripartit amb el PSC, molts votants i simpatitzants d’ERC van fer-me saber la seva disconformitat amb la manera –per opaca i atropellada- com s’havia decidit el pacte que va suposar el principi de la fi d’Esquerra com a tercera força parlamentària. Una decisió que mai no va ser ratificada per les bases republicanes i va activar el temporitzador per a la implosió del partit esdevinguda després del Congrés del Fòrum, el 14 de juny del 2008.
 
En política, els errors se solen pagar cars. I a Catalunya, pel fet d’estar immersos en un procés d’emergència nacional, el preu de les errades es quadruplica. A l’Europa Occidental costa trobar un cas semblant de tanta dilapidació de capital polític en un espai tan curt de temps. Probablement i no és broma, d’aquí no gaire temps l’auge i caiguda d’Esquerra s’analitzarà a les principals facultats de Ciències Polítiques com exemple del que no ha de fer mai una organització independentista. Malgrat això, confio plenament en que la nova direcció sabrà aprendre del passat per no repetir-lo. La carta que el diputat Alfred Bosch va lliurar al “senyor Juan Carlos” demostra que es va pel camí correcte.
 
Però més que el pacte PSC-ERC-ICV en si mateix (recordem que el desgast electoral sofert per Esquerra per l’aposta estratègica del primer tripartit havia estat relativament lleu: s’havien perdut només dos diputats, passant de 23 escons el 2003 a 21 el 2006), no es veia amb bons ulls que un home gris, de nom José Montilla, fos investit 128è president de la Generalitat. I no ho deien perquè els desagradés el seu origen cordovès o la seva patent manca de preparació acadèmica, sinó que íntimament flairaven que al personatge en qüestió li venia gran el càrrec. És a dir, que no tindria la dignitat política i humana que havien sabut tenir tots els presidents catalans fins llavors.
 
El temps i els fets –“fets, no paraules” deia sempre Montilla- han donat la raó a tots aquells que desconfiaven d’ell. Tanta gent no podia estar equivocada. La seva mediocritat política ja es va veure durant la mítica manifestació del 10-J on, enlloc de posar-se al davant del milió i mig de catalans que clamaven justícia per a Catalunya, va fer un penós paperot d’esclau que inflamà els ànims dels manifestants. Les patètiques imatges d’un poruc Montilla corrent a amagar-se de les ires dels ciutadans que havien pres Barcelona per defensar l’Estatut i el seu propi govern, han quedat per a la història.
 
Amb ell també s’inicià el cicle electoral més advers del PSC i, ja va apuntar una poca consistència moral quan, després de presentar-se de cap de cartell a les eleccions del 2010, va fugir tot seguit del Parlament. I ara, el que possiblement ha estat el president més mediocre que ha tingut la Generalitat en els seus més de 650 anys d’existència, ha volgut ser senador autonòmic a Madrid. És clar, en la seva mentalitat hispanocèntrica ha cregut que la cambra catalana era de segona categoria i ha volgut jugar a primera divisió, al Senado del Reino!
 
A més, ha tingut el cinisme de dir que hi anava per “fer pedagogia” i “defensar Catalunya”. De debò creu aquest individu que es pot defensar millor Catalunya al senat –una cambra que no serveix absolutament per a res i que en temps de crisi caldria dissoldre per via d’urgència- que al mateix Parlament català? Es podria ser més hipòcrita i miserable?
 
Per això, el seu primer acte com a flamant senador ha estat anar a Madrid a celebrar l’aniversari de la Constitució espanyola, precisament la llei que priva als catalans de decidir el seu propi destí, i en nom de la qual es va retallar el nostre Estatut. Allà a retut pleitesia al Borbó com a buen catalán, al costat d’Alicia Sánchez Camacho. La segona aparició va ser per anar a fer de claca botiflera a la presentació de la Fundació Príncep de Girona al MNAC. Si interpretar el vinclaesquenes davant els parents d’Urdangarín és la pedagogia i la defensa de Catalunya que ha de fer Montilla, més val que tanqui l’oficina d’expresident que té a la Diagonal, que tampoc li serveix de res. Les arques de la Generalitat s’estalviaran uns 500.000 € anuals i alliberarem tres funcionaris per a tasques més profitoses i necessàries.
 
En un país normal, un personatge tan poc preparat com Montilla, fracassat políticament, incapaç no ja de trobar una sortida professional dins l’empresa privada sinó de mantenir un mínim decòrum institucional, mai no hagués arribat a president ni a primer secretari d’una formació tan important com el PSC. Però la seva mateixa rellevància com a cap de files no deixa de ser també paradigma de la degeneració del socialisme català, avui en acusat retrocés. Fins i tot dirigents històrics del seu partit com per exemple Isidre Molas, han qualificat l’actitud del seu encara líder com d’“inapropiada”. I encara es va quedar curt. Quin gran abisme intel·lectual separa un Raventós o un Maragall del “molt deshonorable” Montilla!
 
El PSC va per la via ràpida de l’extinció política perquè ha traït totes les seves essències fundacionals, per les quals molts dels seus militants s’hi van deixar la pell. En política es penalitza sobretot la divergència entre discurs i acció, i un partit que en la praxi ha girat l’esquena als autèntics valors d’esquerra, federalisme, catalanisme i republicanisme que sempre l’havien definit, esdevenint alhora agència de col·locació laboral i maquinària de poder pel poder al servei del PSOE, no pot tenir gaire més recorregut a mitjà termini.
 
El socialisme català tenia futur quan era una eina de progrés pel país. I ara, contribuint a la degradació de les institucions, a la sucursalització de la política i a la banalització de l’autogovern amb l’afer Montilla; i amb uns postulats programàtics que segueixen oposant-se a fórmules que impliquen un millor desenvolupament i benestar pels catalans com pot ser l’exercici del dret a decidir el nostre esdevenidor nacional o recaptar íntegrament els propis impostos, ha deixat de ser-ho.
 
Els publicistes del “sociatisme” (el socialisme per bé i per mal és una cosa molt més seriosa que l’actual PSC) es poden inventar entelèquies com l’estrambòtic “pacte fiscal federal”, però el seu moment ja ha passat. De seguir per aquesta senda poden acabar mostrant-se com una inútil i trista caricatura d’ells mateixos, dirigint-se lentament però inexorable cap a la marginalitat parlamentària, incapaços d’entendre que la centralitat política a Catalunya tendeix cada vegada més al sobiranisme.
 
La darrera oportunitat que tenia el PSC d’evitar el seu suïcidi polític l’ha tingut en aquest darrer congrés. Persistint en l’error, els delegats han escollit una opció continuista amb la línia de fracassos que els han dut a l’atzucac, supeditada als interessos del PSOE, on catalanisme i federalisme seran meres paraules impreses en un programa electoral.
 
Pere Navarro, alcalde de Terrassa i favorit dels capitans metropolitans, encarna com ningú el continuisme “montillista”. El fallit congrés ha desemmascarat una burda sessió de maquillatge de la senyoreta Pepis, evidenciant que no arriba al 25% els militants socialistes que aposten per l’autèntic catalanisme polític. Potser per tot plegat, l’associació Ciutadans pel Canvi s’ha dissolt i el discurs de comiat de Montilla sonava a responso, mentre el veterà delegat Josep Guinot li exigia vehement que tornés l’acta de senador.
 
El XII congrés del PSC s’ha tancat en fals. Només és qüestió de temps que la ferida torni a sagnar, i ja no hi haurà temps per a més cataplasmes. El sociatisme català aviat serà necrològica. Però que ningú el plori massa. Si saben jugar bé les cartes, ERC i ICV poden recollir-ne els aspectes positius de la seva herència i administrar-los millor. Catalunya necessita una veritable esquerra nacional forta, republicana i sobiranista, capaç de guiar el conjunt del país a noves cotes de llibertat i justícia.
 
Permeteu-me acabar amb un acudit que m’ha explicat un delegat del PSC, autèntic socialista català en perill d’extinció, que davant l’espantada d’Àngel Ros va acabar votant per Joan Ignasi Elena: Un home va al cementiri i s’atura davant la tomba del PSC. Li pregunta a l’enterrador: “Com es va morir?”. L’enterramorts contesta: “Entre Montilla y Navarro lo mataron, y él solito se murió.”
 
P.S. Bon vent i barca nova, senador Montilla! I si li agrada la Villa y Corte, no ho dubti i quedi-s’hi, que la política de la nostra comunidad autónoma se li fa massa petita. I quan hi hagi una vacant per a l’ambaixada catalana a Madrid, no es preocupi que tindrem en compte el seu brillant currículum. Això sí, si veu que no li diem res no cal que ens truqui, ja ens posarem en contacte amb vostè.