I.- Monarquia o República als nous Estats
Una de les primeres decisions que ha de prendre un nou Estat independent és quina forma adopta, monarquia o república, i és també la que haurà de prendre Catalunya quan esdevingui Estat. Si examinem els nous Estats independents a Europa i el món al llarg dels segles XVIII, XIX, XX, i XXI, aquesta decisió ja s’havia pres abans de la independència pels sectors hegemònics que la lideraven, o almenys els termes del debat ja s’havien decantat d’una manera clara en favor de la monarquia o la república i havien arrelat en el poble, de manera que la decisió post-independència no fou més que la formalització solemne d’una decisió ja presa, que sovint venia fortament determinada pel context internacional on neixia el nou Estat: en un context de monarquies, els nous Estats tendeixen a prendre la forma monàrquica, i la forma republicana en un context de repúbliques. Als segles XVIII i XIX, quan predominaven les monarquies, tots els nous Estats europeus es proclamen monarquies i reprenen la dinastia històrica (Sèrbia) o n’adopten una de nova (Grècia, Bèlgica, Romania, Bulgària), però a Amèrica, encara que esdevinguin repúbliques, importants sectors defensen la conveniència de la monarquia (USA) o s’esdevenen intents monàrquics de curta durada (Haití, Mèxic, Brasil).
La substitució arreu al segle XX de les monarquies per les repúbliques als Estats ja existents provoca una gairebé universal adopció de la forma republicana pels nous Estats, o unes monarquies de curta durada, com ara Líbia, Egipte, o Iraq. Només pocs Estats sorgits de la descolonització han restablert les monarquies tradicionals, com ara Tonga, Marroc, Aràbia o els Emirats; o establert monarquies noves estables, com ara Jordània.
A Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d’Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei a un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca per l’hegemonia al Bàltic i el domini sobre la pròpia Noruega.
Per altra banda, arreu del món els nous Estats independents sorgits de l’Imperi Britànic han mantingut sovint la Corona britànica com a Cap d’Estat, de vegades temporalment (Irlanda), de vegades de manera duradora (Canadà, Austràlia, etc).
II.- Estat català: Monarquia o República?
No és rellevant que el catalanisme, especialment d’esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia a la forma de l’Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana a que fos monàrquica. No es tracta d’això, sinó de l’Estat català, de la conveniència de la Monarquia o la República per la Catalunya independent.
Si només ens fixem en la probabilitat, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons:
1.- Manca de dinastia històrica.
2.- Context internacional republicà: en un segle no s’ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món. Els nous Estats són repúbliques.
3.- Manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya ho són de la Monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d’Espanya, els independentistes catalans no son monàrquics.
Nogensmenys, si l’Estat propi és l’objectiu i la dicotomia independència/dependència és la contradicció principal, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi. Des d’aquest punt de vista, dos són els escenaris que recomanen l’adopció de la forma monàrquica, si s’esdevenen, aplicant el conegut principi valencià “lo que més convinga, lo que faça falta”:
1.- La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l’Estat català un plus de visibilitat, especialment si s’adopta una dinastia altament visible al món i seguint l’exemple noruec s’entronitza a Catalunya la Casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar.
2.- Les facilitats que pot oferir a l’establiment i consolidació de l’Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a Cap d’Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s’esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a Cap d’Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola.
El primer escenari és altament improbable, per manca de suport popular i polític a l’establiment de la Casa de Windsor com a Casa Real de Catalunya.
El segon escenari només s’esdevindrà si els espanyols s’avenen amb més facilitat a l’independència catalana si mantenim la seva Casa Real, i si aquesta l’acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia Casa Real espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l’establiment de l’Estat català amb Rei o Reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: República a Espanya, Monarquia espanyola a Catalunya, tal com s’esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent.
En conclusió, el futur Estat català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l’objectiu principal, que no és la república: és la independència.
Aquest article va ser exposat com a ponència en el III Congrés Catalanista celebrat aquest any 2009
