La importància del món local en la vertebració nacional del país i en el procés d’autodeterminació del poble de Catalunya ha quedat palesa en múltiples ocasions durant aquests últims anys. El procés participatiu del nou 9-N, les manifestacions multitudinàries, la victòria parlamentària del sobiranisme són bons exemples per copsar la voluntat democràtica de bona part de la ciutadania.
El rol assumit pel món local en tot aquest procés d’excepcionalitat nacional, des de les quatre diputacions catalanes fins a l’Aajuntament més petit i allunyat, ens ajuda a treure l’entrellat de tot plegat i la justa proporció de les coses. La imatge de suport al president Mas i al Parlament de Catalunya de 2014, resumida en centenars d’alcaldes al pati dels Carruatges de la Generalitat en defensa de les institucions i al crit d’«independència», passarà de l’experiència més personal dels seus protagonistes als annals més destacats de la història actual del nacionalisme.
El món local fou una sola veu en la defensa d’una causa col·lectiva: la dignitat de les institucions catalanes i el determini davant l’actitud immutable d’un estat advers, que penalitza els interessos catalans, que humilia llengua i cultura, que desnaturalitza el sistema judicial i que pretén imposar uns mites que ja no són compartits pel poble de Catalunya.
Ja fa uns anys que vivim una preocupant i gradual instrumentalització política de la justícia, que es manifesta en àmbits en accions judicials com les resolucions contra les lleis d’immersió lingüística, d’esports, de governs locals o de pobresa energètica, la suspensió del 9-N i persecució dels seus actors polítics, les citacions d’alcaldes (banderes, 12-O, adhesió AMI), i així fins a una trentena de recursos que alegrement fan cua contra lleis i disposicions del Parlament i el Govern catalans.
Davant d’un tal panorama persecutori, l’autogovern de Catalunya s’ha de protegir i blindar contra tot intent de desnaturalització per part d’un Estat arrogant i sense solució, la història del qual només es recompta per batalles. Que quaranta anys després de la mort del dictador s’hagin de reivindicar conceptes com llibertat d’expressió, democràcia o drets fonamentals de persones i pobles vol dir que no anem bé. Que quatre dècades després de l’abolició d’un règim totalitari haguem d’assistir a l’encausament de càrrecs legalment democràtics i sentir que el “Govern [espanyol] es planteja fer un gest amb la llengua catalana”, francament: pleguem. Erasme de Rotterdam deia ara fa uns 500 anys que els bàrbars no són perillosos perquè fan molt d’aldarull, sinó perquè són sords. En quaranta anys, doncs, aquí n’hi ha que no han sentit res.
De sempre, el nostre comportament històric ha trobat en el seu territori un protagonisme especialment notable. Sense el contrapès territorial, sense l’articulació entre ciutats i pobles, Catalunya seria una terra desequilibrada. I és que no es pot perdre de vista el paper que han tingut els fluxes migratoris interns i la mentalitat de la Catalunya rural en la configuració actual del país.
L’actitud compromesa i convençuda de la majoria dels càrrecs electes del nostre país, alcaldes i regidors, és el millor exemple per garantir aquest equilibri i mentalitat de la Catalunya rural que parlava adés, l’esforç de territori davant les grans situacions socials i la fe d’aquests més de 9.000 càrrecs electes per avançar en una idea molt concreta de país. Ja que, com deia Joan Sales, els pobles avancen no pels objectius en si mateixos, sinó per la fe dipositada en aquests objectius.
Joan Reñé i Huguet
President PDECAT Lleida
