I els seus votants, gaudeixen de bona salut mental? O no se n’han assabentat de res? O estan contents sempre que puguin sentir el que volen? Crec que ocorre algun fenomen estrany d’aquests. Això ho he arribat a pensar després de seguir atentament les reaccions dels dirigents polítics davant les notícies, propostes i decisions que es van prenent per part del govern de torn o els esdeveniments que van succeint. No és que m’interessi massa Espanya com a estat, però per imperatiu legal no em queda més remei que formar-ne part i, per tant, m’interés per assumptes que si fóssim independents, ben poc em commourien.
Us posaré una sèrie d’exemples que si fóssim una mica més intel•ligents no permetríem i si no ho permetéssim, els polítics no ho farien. Intentaré no posar-me a favor de cap dels dos grans partits espanyols, que fins ara, i amb petites ajudes, s’han anat alternant en el poder. Aquí els teniu:
1r cas: Protestes marroquines a la frontera de Melilla
Mariano Rajoy va manifestar que el Govern havia abdicat de les seves responsabilitats, ja que no feia res i va defensar que Aznar hagués anat a tranquil•litzar la població de Melilla.
Moratinos, titular d’Exteriors, diu que no hi ha hagut ni crisi ni conflicte, que sempre hi ha hagut fluïdesa en les relacions dels governs espanyol i marroquí i que tot està solucionat.
Com quedam? El Govern ha fet res o no? Feia falta l’avançada del superhome Aznar, per veure si s’havia de tornar a envair l’illot de Perejil? Analitzau el punt de vista d’aquests dirigents polítics dels dos partits majoritaris de l’Estat.
2n cas: La reforma laboral
Rajoy ha atacat la política econòmica del govern central i ha afirmat que la reforma laboral no és una reforma clara i que provocarà conflictes que acabaran en els tribunals.
José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que era una bona reforma laboral, perquè ajudaria a crear llocs de treball i provocaria una contractació estable, a més de calmar i infondre confiança als mercats.
Els dirigents d’UGT i de CCOO diuen que amb aquesta reforma es lesionen els drets dels treballadors i que respondran de manera adequada, és a dir, amb vaga general.
Quatre persones intel•ligents, educades i formades que parlen de la mateixa reforma i la interpreten de maneres tan diferents, ho enteneu, vosaltres? Jo, no. Quina excel•lència han de demanar a l’escola, si les persones educades quan siguin adultes han de veure el món de maneres tan diferents? Ja sé que es pot respondre que defensen diferent ideologies, grups de persones, elits, etc., però ho podrien explicar millor, no ho trobau?
3r cas: La immersió lingüística
Alícia Sánchez Camacho diu que mai no han cregut en la immersió lingüística, perquè es fa a partir d’imposicions, que ella vol que la llengua de l’escola també pugui ser l’espanyol, si ho demanen els pares, i que és partidària del trilingüisme.
El conseller Maragall ha fet tripijocs de llengües, però després ha manifestat que la immersió lingüística no se’n ressentiria, que és el sistema més convenient per a Catalunya i que la llengua catalana seguirà essent la llengua vehicular de l’escola.
Mas, el cap de l’oposició, va manifestar que el conseller Maragall es volia carregar la immersió lingüística que havia posat en marxa CiU i que havia estat un èxit.
Els dirigents d’ERC varen aprofitar que estaven en el Govern per fer blindar la immersió lingüística a la LEC.
Els dirigents dels “Ciudadanos” diuen que la immersió lingüística és un atac contra la llibertat de les persones.
Hi ha milers de casos, però amb tres crec que n’hi ha prou. No pot ser que em digueu que això és normal. Se suposa que gent formada quan llegeix un text, pot tenir-ne una petita variació de comprensió i interpretació. No pot ser que per a uns sigui blanc i per a altres sigui negre, no pot ser que tot això es faci només per comandar. No pot ser que només es faci, per unes grapades de vots. Aquesta gent no actua amb normalitat. Aquesta gent no hi toca!
