A tot arreu, l’Estat modern, gran o petit, déu el seu desenvolupament a la instauració de l’exacció fiscal (impost) que, com ja s’ha dit, és la gran innovació institucional del segle XIV…es passa d’una monarquia essencialment judicial a una monarquia financera i aquest canvi va ser acompanyat per un desenvolupament institucional considerable.
Guy Bois, medievalista Professor emèrit de la Universitat de París VII.
Segons el professor Bois l’aparició del impost va significar el trencament del món feudal. Fins a mitjans del segle XIV Occident no era més que una piràmide d’espais de sobirania que anaven dels més petits fins al cim on es trobava el rei, fonamentat tot en els homenatges de fidelitat i assistència que es retien entre ells. Així el monarca aconseguia els ingressos que ara diríem “estatals” de les seves propietats i del que anava obtenint dels seus súbdits, fossin nobles, ciutats reials o l’església, però tot això canviarà per obra i gràcia de les llargues guerres del final de l’Edat Mitjana. A causa de la sofisticació del nou equipament militar i l’aparició de l’artilleria, ara necessitarà d’uns ingressos regulars que només li podien proporcionar una nova figura, el que avui entenem per impostos i per recaptar i gestionar aquests impostos, a més, li caldrà establir una administració. Administració que, d’una manera o altra, entrarà en el microcosmos de cada feu, ficant el nas i fracturant, en principi molt subtilment, aquella sobirania feudal que s’havia establert a l’entorn de l’any 1000.
Així, l’establiment d’un sistema fiscal i la burocràcia que necessitava va significar, a la curta o a la llarga l’aparició de l’Estat Modern.
A Catalunya es dóna un fenomen semblant. L’any 1356 esclata la guerra entre el rei Pere el Cerimoniós i el rei Pere el Cruel de Castella, una llarga guerra per a la que el rei necessitarà fons constantment, fons que no li eren fàcils d’aconseguir ja que la complexa arquitectura constitucional de la Corona d’Aragó l’obligava a obtenir-los d’unes Corts que, el nom ho indica tot, atorgaven “donatius” al monarca, molt sovint a canvi de l’obtenció de contrapartides pels seus estaments.
Això que funcionava en un període normal, en un context d’una guerra que afectava la totalitat de territoris de la corona i en la que els nostres no duien la millor part, va fer que es considerés necessari crear el que avui en diríem, en llenguatge constitucional modern, una Diputació permanent d’aquestes Corts per tal de recaptar l’aportació de Catalunya i gestionar el deute públic que s’anava creant, la Diputació del General. Corria l’any de 1359 i aquell òrgan, en principi provisional i simplement econòmic, es va convertir ràpidament en un organisme permanent que va desenvolupar tota una administració.
I si bé, aprofitant diferents circumstàncies, es va intentar suprimir-la o empetitir-la, ja el 1413 la Diputació del General o Generalitat era la responsable de vetllar perquè les constitucions i les lleis de Catalunya fossin respectades.
No només això, aquesta institució el 1462, a penes 100 anys després de la seva creació, és tan potent que és capaç de mantenir una guerra de 10 anys amb el rei Juan II i el seu fill i hereu, el que després serà Ferran el Catòlic. A més, al llarg de la nostra història com a poble lliure serà la Generalitat la que vertebri la lluita tant a la Guerra dels Segadors, amb un personatge tan cabdal com Pau Claris, com a la Guerra de Successió.
Avui en dia tot ha canviat i Catalunya no només no recapta la part més important dels seus ingressos sinó que es veu depredada anualment de més d’un 10% del seu PIB. I és en aquest context i en un pretès camí cap a la sobirania que se’ns proposa obtenir de l’Estat espanyol una cosa tan estranya com l’anomenat Pacte Fiscal.
De primer m’agradaria saber que és un pacte fiscal. Per començar, per tal que hi hagi un pacte hi ha d’haver dos interlocutors en pla d’igualtat i, que jo sàpiga, aquesta no és exactament la situació en que es troba Catalunya envers Espanya. Si de cas el nostre país pateix una relació de subordinació que aquí, a sobre, s’hauria de fer compatible amb la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas on, malauradament, nosaltres som una més de tantes “comunidades” després de la magnífica jugada del “cafè para todos” que va fer Espanya.
Hem de tenir present que, a tots els efectes, comptem el mateix que la Rioja o Múrcia, a diferència de les lleis de devolució fetes en un país civilitzat com és la Gran Bretanya on s’han retornat drets polítics a aquells que n’havien tingut, Escòcia i Gal·les, i mai ningú no ha pensat fer un procés similar als territoris d’Anglaterra. Primer perquè són Anglaterra i per tant no hi ha cap dret que calgui retornar, segon perquè mai ningú no ho havia demanat, i si ho havia fet algú aquests eren irrellevants. En canvi avui al Reino de España, ser nacionalitat o regió és poc més que paper mullat.
Si que sé el que és el Concert Econòmic, del qual gaudeixen el País Basc i Navarra i al que sembla ser que nosaltres vem deixar perdre l’oportunitat de sumar-nos-hi, si és que alguna vegada aquesta oportunitat va existir de debò. La recaptació es fa a la Comunitat i es pacta amb l’Estat l’import que se li pagarà pels serveis que aquest dóna i l’aportació als Fons de Solidaritat.
La justificació, en principi, es basa en els antics furs d’aquests territoris, a més del fet que Navarra i Àlava sempre han estat al costat dels vencedors i fins sota el franquisme gaudien del concert, en canvi a Biscaia i Guipúscoa se’ls hi va retornar el que els franquistes havien abolit el 1937.
Quan s’establiren el models de finançament autonòmic, Catalunya passà al règim general i el règim general suposa quedar lligat al que es decideixi per a tots els altres i no tenir cap rellevància política.
I ara, en vespres d’una de les onades més abassegadores de recentralització, aprofitant l’oportunitat de la crisi i amb un nacionalisme espanyol que la utilitza sense escrúpols, i a punt que Espanya vegi retallats els ingents ingressos que li suposa cada any la Política Agrària Comuna europea, per cert, veieu com alguns s’atipen de pagar? eI que li permet atendre copioses polítiques de subsidi, polítiques que pretendrà mantenir i que algú, potser nosaltres?, hauran de seguir finançant, ara, en el pitjor moment, sortim amb una confusa proposta anomenada Pacte Fiscal.
Potser m’equivoqui, malgrat que ho dubto molt, però em penso que o bé es tracta d’una tàctica dilatòria o bé estem embarcat el nostre poble, de nou, en una batalla que està tan perduda com la de l’Estatut d’Autonomia del 2006, i la nostra gent no es mereix això.
No és una qüestió de legalitat, es tracta de la voluntat política de ferro que mantindrà Espanya, mani qui mani.
A diferència de nosaltres, l’Estat sap perfectament que l’únic que realment importa és qui té els diners, ho sap amb el País Basc, on guanyi qui guanyi ningú no es qüestiona la seva minsa aportació a les arques estatals, a anys llum de la nostra. Sap com és de diferent negociar quan els diners els té ell i els ha de donar o quan els diners els tenen els bascos i són ells qui els han de lliurar.
Sap que qualsevol situació de conflicte o d’insubmissió econòmica, com un tancament de caixes, avui és pràcticament impossible si estàs sotmès al règim general. Sap que ens pot estrangular econòmicament tibant del fil del dèficit crònic de la sanitat, o del nostre endeutament, local o autonòmic, quan i com li convingui. Sap que en cas que s’acceptés aquesta solució per Catalunya, hauria de justificar l’exorbitant aportació catalana als pretesos Fons de Solidaritat, doncs els “cupos” es pacten de debò i per tant abans que l’Estat obtingués els diners recaptats a casa nostra caldria deixar els números ben clars.
I, per fi, sap que una administració fiscal pròpia, acompanyada d’una gestió realment autònoma dels pressupostos propis és el més poderós germen de construcció d’estructures estatals.
No ho sé, sóc dels que volen creure que els que ens governen en saben més que nosaltres, però em temo que, pel motiu que sigui, ens trobem davant d’una nova cortina de fum que farà que ens tornem a ficar en situacions que esgotaran de nou el nostre poble, portant-lo a batalles i esforços estèrils, que ens portarà de nou a tenir raons i conflictes absolutament inútils amb els espanyols i tot, em malpenso, per no tenir el valor d’entrar, dilatant-lo en el temps, en el que ha de ser el veritable debat: Si volem o no assolir la nostra sobirania com a poble.
El temps parlarà i potser ens vendran com una victòria una altra minsa millora del nostre finançament, dins del marc de la LOFCA, com no podria ser d’altra manera. O bé ens diran que el fracàs d’aquest nou intent mostra la impossibilitat de les nostres relacions amb Espanya, com si a hores d’ara no en tinguéssim prou proves.
Haurem perdut de nou un temps preciós i com a bons shakespearians que som des que en Sagarra va traduir les seves obres, seguirem com Hamlet, dubtant entre Ser o no Ser i, com sempre, haurem tornat a tenir Molt soroll per no res.
