MODA BARCELONA

Fa una setmana tenia lloc una nova edició de la 080 Barcelona Fashion week en la qual es va poder veure un calidoscopi del que significa avui a Catalunya el món de la moda i del tèxtil. L'evolució del certamen des de la seva creació, a l'època de les meves responsabilitats al capdavant del sector, ha anat consolidant-se i ampliant-se fins a convertir-se en una mostra del conjunt del clúster, que és el principal objectiu estratègic amb el qual va néixer.
Quan va néixer la idea, veníem d'una situació en la qual les debilitats del sector –algunes de les quals encara perduren– pesaven més que les potencialitats. Fins al 2005 hi havia dues passarel·les Gaudí altament finançades per l'administració autonòmica. Una, la de núvies, anava acompanyada d'una fira de projecció internacional on les marques catalanes ja feia temps que s'havien globalitzat i també aglutinava a empresaris confeccionadors i dissenyadors. L'altra, de moda en general, s'havia iniciat (1980) de la mà del malaguanyat Paco Flaqué, per posicionar-se al mercat espanyol.
D'aquí va sorgir una carrera entre les administracions de Madrid i Catalunya per assegurar-se el predomini de les respectives desfilades. En un inici aquesta carrera segurament va ser justificable. Però, en els últims temps, en plena era de globalització i deslocalització, la batalla Gaudí-Cibeles era provinciana i al final només servia perquè les administracions entressin en una subhasta de subvencions que arribaven directament a dissenyadors o marques, sense uns criteris molt clars.
Aquesta era la diagnosi que feia dels esdeveniments de moda el professor Lluís Nueno a l'octubre de 2005 (busquin a la xarxa) per encàrrec de la Direcció general de comerç. Les passarel·les al món eren assumptes privats i com a molt, la més finançada, la de París, arribava al 50%. En el nostre cas havia arribat a prop del 90%. I l'altra realitat era que les passarel·les Cibeles i Gaudí pràcticament no tenien cap impacte internacional. Eren de consum intern. La primera conclusió de l'estudi era clara: no es podien justificar davant la ciutadania aquestes subvencions destinades a fer publicitat dins del mercat espanyol en aquest sector empresarial en plena era de la internacionalització i discriminant a altres sectors econòmics.
D'aquesta diagnosi surt el primer pla estratègic del tèxtil i de la moda de Catalunya. Es crea el clúster tèxtil-moda. S'engega el certamen 080, dedicat de moment a firmes independents i emergents que justificarien una ajuda pública en la mesura en què la passarel·la és una palanca de creixement. S'habiliten programes de beques per als millors estudiants de les escoles de disseny de Catalunya perquè preparin les primeres col·leccions i s'arriba a un acord amb el gènere de punt d'Igualada per establir un espai on els emergents treballen de la mà dels industrials a l'hora de fer patronatges i col·leccions de tiratges curts. Al mateix temps, no s'abandonava a les firmes posicionades a Espanya i s'obria una línia de suport a la internacionalització de les seves franquícies, que algunes marques van aprofitar a fons per obrir botigues en capitals com París, Londres o Nova York. I també es finançava la presència de dissenyadors i firmes catalanes en desfilades d'autèntica transcendència internacional a París o Nova York.
Al mateix temps s'obria el 080 a la participació del sector de complements i artesania d'acord amb “Artesania de Catalunya” i es començaven les converses (que no van arribar a la seva fi en aquest moment) amb les grans marques internacionals catalanes per tal que cerquéssim punts en comú de cara a la setmana de moda. El que ara sí s'ha aconseguit.
I per estructurar-ho tot, es creava el Consorci de comerç, artesania i moda, perquè existís un interlocutor visible a l'administració, cosa que no hi havia hagut mai. He de recordar que els inicis del projecte estratègic i del canvi que comportava van ser durs. L'oposició i alguns que veien perdre els seus petits privilegis van bombardejar per terra, mar i aire la decisió de la meva Conselleria i del Govern. El temps i la qualitat dels professionals que van engegar aquesta nova marxa van posar les coses al seu lloc. Recordo també el buit que les dues o tres primeres desfilades de la 080 Barcelona Fashion Week van tenir per part dels polítics mediàtics, especialment, de l'oposició i fins i tot del propi ajuntament de Barcelona, amb el qual per desgràcia de vegades era difícil anar en sintonia malgrat el signe polític similar. No sé què glamur especial té la moda, però les mosques polítiques sempre han volat prop de la mel del disseny.
El símptoma de que 080 havia sortit fou el retorn a la tercera convocatòria de tots els vips que es feien fotos amb el o la dissenyadora de fama o prescriptora seva. En aquest context de punt d'inflexió positiu recordo una conversa amb Xavier Trias, llavors cap de l'oposició a BCN en la qual amb el seu estil britànic em va dir: “No et preocupis, si hi ha canvi de color polític, el que funciona no s'ha de tocar. En tot cas es millora”. En aquest cas s'ha complert. Ja m'agradaria poder dir el mateix d'altres àmbits on sembla que la forma d'afirmar-se sigui aplicar la política de terra cremada.
On estem llavors? Tenim una setmana, gràcies a la seva especialització primitiva en els emergents i a uns premis amb jurat internacional, que ha aconseguit de debò interessar al periodisme internacional de moda. L'àrea dels artistes emergents/independents hauria de quedar blindada i no barrejar-se, fins a desvirtuar-se, amb les desfilades de firmes consolidades. L'aportació econòmica de les firmes consolidades nacionals o multinacionals hauria de ser creixent, ja que es pot considerar una inversió en la seva projecció internacional i la seva comercialització.
És molt bo que les autèntiques multinacionals catalanes de moda s'hagin afegit a la festa, com ja ho feien les multinacional del sector nupcial a la Bridal Week. És bo i aconsellable que s'aprofiti la setmana per generar contactes i complicitat entre industrials (els que han resistit, els que fan tèxtil intel·ligent, etc) amb el món de la moda i del disseny. Hi ha encara camí per recórrer.
És bona, i es pot ampliar. la implicació del món dels complements de moda fabricats o dissenyats a Catalunya, industrialment, però també artesanalment, per col·leccions de tiratge curt o personalitzades. Quants llocs de treball es podrien regenerar amb una artesania de qualitat vinculada a la creativitat?. La creativitat amb sabor mediterrani/català no es pot deslocalitzar.
Ara bé, el certamen 080 és un aparador i potser arribarà a ser una bona fira, però darrere d'això cal preguntar-se si les estructures de base consoliden bé aquest àmbit. Catalunya té multitud d'escoles de disseny, de qualitat diversa, però ni es venen sota un sol paraigua si es volen internacionalitzar, ni existeix cap escola pública o institució docent pública que sigui de referència com ocorre a diversos països europeus. Tenim institucions com el FAD o el Barcelona Centre de Disseny que sobre el paper haurien de cobrir la fase de creativitat més propera a l'art i la següent fase més tecnològica i aplicada a la indústria i al mercat. L'engegada del DHUB no sé si garantirà que el contingut asseguri aquesta traçabilitat que va des de l'artista fins a la botiga. Per a mi no tindria sentit tenir només un museu de la moda i del disseny si la ciutat i Catalunya no és capaç d'ordenar la formació, la investigació bàsica (creativitat) i la investigació aplicada (disseny i moda aplicats) i connectat tot amb la indústria i l'artesania local. És el gran repte on s'han fet passos ,però on encara queden molts més per fer. http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/02/moda_barcelona_51418.php