En aquest març de 2018 sembla que les mobilitzacions socials, i de reivindicació cívica catalana, s’han multiplicat. Ja era hora que la gent sortís al carrer. Que la ciutadania, en general, hagi adquirít certa consciència.Ara i aquí cal monilitzar-se i reivindicar la justícia social en els diversos àmbits : contra la precarietat laboral, a favor d’unes pensions dignes i perquè Catalunya pugui autogovernar-se de debò i salvar la seva llengua; també amenaçada pel malèvol article 155 de la CE ..
És important copsar com es comença a “conjugar” de debò el verb mobilitzar, tant a Catalunya com a tot l’Estat Espanyol i a Europa en general. Ja n’hi ha prou d’enganyar, tot argumentant que s’ha acabat la crisi, però sense explicar realment el que està succeeint, tanmt del punt de vist polític,econòmic com,sobretot, sociològic. . Ara resulta que la “sortida de la crisi” implica més pobresa, desigulatats, malestar social i autoritarisme irracional. De fet, aquesta sortida en fals de la crisi no és més que una excusa per carregar-se o, si més no, deixar la democràcia buida de contingut politic i social. En aquests moments arreu de la geografia europea, de l’atlàntic als Urals es fa evident un fenònen molt nou i, alhora perillòs en el sentit que la tradicional classe obrera cada dia està pitjor, però va perdent consciència social: a ixò és aprofitat, es combustible per als anomenats partits populistes i, sobretot, per a una extrema dreta molt polièdrica, amb el comú denominador de l’autoritarisme i la demagògia. Per altra banda,aqueste mobilitzacions també podrien significar una neopolitització/repolitització d’unes classes mitjanes proletaritzades per una polítiques neoconservadores insostenibles, injustes i nefastes.
