Mites. L’Estat Català

Una de les circumstàncies de l’actual moment polític a Catalunya que no poden entendre des de Madrid, és la concreció dins l’imaginari col·lectiu català d’una nova forma política, l’Estat propi. Esclaus de la vella política dels personatges i les converses de cafè, o de restaurant, entre figures, la creació d’un univers altre que   el marc constitucional espanyol  escapa, irremeiablement, de la capacitat  mental dels polítics madrilenys i, malauradament, també de la d’una part dels nostres.
Un mite no neix a remolc d’una consigna o eslògan, per molt afortunats que siguin. S’instal·la en la consciència col·lectiva sovint de manera imperceptible, fins arribar un moment que trenca els mites previs i esdevé referent primari.
Durant bona part dels 300 anys posteriors a la pèrdua de l’Estat català, el mite predominant ha estat el pactisme i la pedagogia. El nostre poble, en general, i els seus líders en particular, consideraven que si eren maltractats per l’Estat Espanyol era, en bona mesura, perquè no s’explicaven bé i perquè no s’havia assolit un pacte satisfactori que possibilités l’encaix a l’Estat.
Per aquesta raó, les anades Madrid, com a símbol d’Espanya, es feien acompanyades d’una llibreteta amb argumentari, i de la voluntat de no trencar els ponts que, suposadament, s’havien construït per circular en dues direccions. El temps va demostrar la falsedat d’ambdues consideracions.
En primer lloc, perquè els ponts en realitat només existien per deixar pas als exèrcits o als poders de tota mena de l’Estat  , en funció de les conjuntures. Tant era l’establiment d’un ensenyament que negava el català, lleis de Notariat que homogeneïtzaven  a partir del model castellà, exèrcits anti carlins o anti federals, polítiques aranzelàries que beneficiaven els latifundistes en contra dels fabricants….i només em refereixo al segle XIX. Si parléssim del vint, seria sagnant.
Tot i així, no serà fins la sentència de l’Estatut del 2010 que no es produeix el trencament definitiu de ponts, en aquest cas des del cantó català.  El darrer pont, la darrera possibilitat de pacte, va ser anorreat per la  recollida de quatre milions de signatures i una sentència dictada des de les direccions dels partits espanyols. I el  canvi de paradigma, de prevalença d’un nou mite, s’instal·là a l’imaginari català. I ara, no té marxa enrere.
La construcció de l’Estat propi no és només una opció política. L’opció política omplirà, arribat el moment, de contingut aquest nou Estat, de la mateixa manera que, avui , al Parlament català, cada grup polític opta per un o altre model de societat. L’Estat propi  és un mite, una altra realitat que amara l’imaginari col·lectiu. El canvi de paradigma, sempre, és un procés de llarga durada. Un cop assolit, modificar-lo, o directament renunciar-hi, ja no depèn de les accions polítiques, perquè ja ha superat aquest hàbitat de la gestió dels afers immediats.