La pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol ens ha dut a la misèria moral, cultural i econòmica. L’agressió de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut ha confirmat que l’autonomisme condemna el país a l’extinció i que la relació amb Espanya no és fruit d’un pacte entre iguals sinó d’una situació de dominació. Després de més de trenta anys de l’actual règim, la majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat d’independència, d’Estat català en el si de la Unió Europea, única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català davant d’una Espanya pètria decidida a uniformitzar l’Estat i en què qualsevol temptativa federal, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable.
La ciutadania de Catalunya ja ha reaccionat contra els poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d’existir. El poble català ja s’ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència i amb l’espectacular manifestació del 10 de juliol de 2010 en la qual més d’un milió de ciutadans exigien la independència.
Els vells partits s’han mostrat impotents per liderar les demandes populars per la constitució d’un Estat propi. L’única reacció unitària que va expressar la classe política va consistir en el rebuig de les diverses iniciatives populars per celebrar un referèndum oficial sobre la independència. Cap dels integrants de l’actual estament polític, ni tan sols aquells que es proclamen d’obediència catalana o independentistes amb Montilla ha estat a l’alçada de les circumstàncies i, en els moments decisius, no han mostrat res més que covardia, mediocritat, mesquinesa i resignació. El seu únic projecte futur consisteix a gestionar les engrunes d’un autonomisme que ens ha portat al naufragi, i entabanar els ciutadans amb promeses que saben irrealitzables. Referèndum, concert econòmic, federalisme, recuperació de l’Estatut… subhasta d’enganys que només poden assolir-se reformant la Constitució espanyola, que ni el PP ni el PSOE ni la nomenklatura espanyola permetran ni concediran mai. Després de l’aventura irresponsable fracassada del nou Estatut, amb Espanya no hi ha res a fer excepte pagar i obeir, o marxar.
És, doncs, el moment que la demanda massiva d’independència que ha expressat el cos social entri amb una força esclatant a les institucions. Com en tots els processos d’aquesta mena que s’han produït al món, la independència l’assolirem quan unes forces polítiques es presentin a unes eleccions amb un programa presidit per la constitució d’un Estat propi i obtinguin la majoria dels sufragis per formar el govern que condueixi el país a l’Estat propi defensant amb fermesa els anhels del poble de Catalunya i actuant amb coratge, patriotisme i intel·ligència per recuperar la dignitat i portar el país a la plena llibertat. No ho faran els vells partits parlamentaris, enfangats en dependències inconfessables i en el fum d’unes institucions impotents de cartó pedra només eficaces per donar-los col·locació i prebendes.
El poble català es troba en una cruïlla: o bé opta per la independència per situar-se al nivell dels països més avançats del món o bé es resigna a una autonomia incapaç d’afrontar la situació límit de la nostra nació i continua el procés de desnacionalització i desindustrialització. L’autonomisme és impotència. Només vol, pot i sap acatar la sentència, gestionar una Generalitat en fallida i pidolar a un govern del PSOE o del PP que ja no vol cedir res, ni recursos ni competències. Avui l’autonomisme no té projecte davant la situació límit de Catalunya. Els vells partits catalans han sacrificat els drets de Catalunya a l’estabilitat de l’Estat espanyol. L’oligarquia espanyola ha atribuït aquesta actitud a feblesa. Alguns, per justificar aquesta submissió, han sostingut que Catalunya tenia la missió de modernitzar Espanya. Però aquesta modernització s’ha girat contra Catalunya. Tots els intents de congraciar-se amb l’Estat espanyol i fer-lo propici han fracassat. També han fracassat les estratègies basades en l’increment gradual del nivell d’autogovern de la Generalitat pactant amb l’esquerra espanyola.
Els vells partits volen enfocAR la campanya electoral i la propera legislatura en la crisi econòmica. Però amaguen que la Generalitat no té ni el poder ni els diners per resoldre els gravíssims problemes de Catalunya i que la seva situació financera és desastrosa, amb dificultats per afrontar fins i tot la despesa corrent. Tots volen desviar l’atenció del conflicte nacional perquè volen continuar actuant com si la sentència del Tribunal Constitucional no hagués existit, i que no tenen cap altre projecte més enllà de gestionar una comunitat autònoma. Volen continuar la rutina institucional com si la reacció de dignitat del poble català no s’hagués manifestat. Volen continuar reduint la política catalana a les seves baralles per ocupar les prebendes del govern de la Generalitat. Les seves propostes electorals no són creïbles ni assolibles, perquè necessiten l’acord amb Espanya, i no el tindran. Avui tot són promeses, demà tot seran excuses. Fem allò que és al nostre abast, que només depèn de nosaltres, la independència. Si volem, podem. Si volem independència, fem el que cal: votar independència.
Podeu llegir l’article original publicat al diari AVUI el 3 de setembre de 2010
