Miravitllas per Sant Jordi

La crisi del periodisme és real: crisi econòmica, crisi ètica i de valors. Mentre el mercat devora el què en queda del romanticisme de la professió, convertint els informadors en altaveus dels partits polítics i instrumentalitzant els seus mitjans, les facultats de comunicació encara resisteixen el cop i els joves de 18 anys continuen il·lusionats per sortir al carrer i entronitzar mites com Carl Bernstein i Bob Woodward. Feina difícil, ara que els grups de comunicació han abandonat la bandera de la imparcialitat –que no vol dir objectivitat– i han creat mitjans partisans d’una causa ideològica: de l’independentisme o l’unionisme, tant se val. Ara, “les veus de palau”, com definia Kapuscinski als periodistes conformistes, són més habituals a la premsa que els periodistes compromesos que “toquen els nusos de la realitat”, en paraules del radiofonista Ramon Miravitllas.
 
Miravitllas és un mestre de l’anàlisi política; periodista de professió, professor de vocació per ensenyar als seus estudiants de la UVic i la UAB els intringulis de la relació entre política, premsa i poder. Un mestre també per mi, jove periodista que mentre feia el doctorat a la UAB em vaig trobar, com a company de despatx, amb aquell qui l’experiència l’havia fet tant o més savi que molts dels qui hi havia al meu entorn i feia temps que no tocaven el carrer. Los nuevos déspotas del periodisme político (Laertes, 2012), la seva última obra presentada aquest Sant Jordi, és una reflexió que Miravitllas volia fer des de fa anys. En sortir de classe, deia: “Algun dia, això que explico ho hauré d’escriure”. Ara ho ha fet, amb la seva prosa inconfusiblement àcida, punyent; l’estil analític –carregat d’exemples– d’aquell qui ha tingut davant la flor i nata de la política espanyola i ha sortit airós de qualsevol combat d’esgrima entre entrevistador i entrevistat. La Nit, a la COM, ha estat casa seva; búnquer inexpugnable pels aparelladors de la política.
 
Los nuevos déspotas del periodismo político és tant crític amb la política com amb la premsa. L’autor no s’amaga i posa al descobert les vergonyes d’una professió que ha de redefinir-se constantment; que ha recuperar l’honor perdut després d’anys de servilisme a una classe política que, volgudament, se n’ha aprofitat. “Els polítics viuen pendents dels periodistes i els periodistes ja parlen com polítics”, explicava l’autor en la presentació al Col·legi de Periodistes, escortat pel conseller Felip Puig i el socialista Miquel Iceta. Aquests dos, uns taloners de luxe que, des de l’altre banda de la trinxera, justificaven la necessitat d’una obra que posa els punts sobre les i. Segons Puig, hi ha dos tipologies de polítics: “Els que intenten usar els periodistes i els que entenen que a l’hora de fer política la relació amb la premsa ha de ser d’un equilibri dinàmic, amb sinceritat, transparència i honestedat intel·lectual”. El què més em preocupa és que, d’aquesta segona tipologia, cada vegada en queden més pocs.
 
Segurament, aquí recau la necessitat d’aquesta obra. Miravitllas és un periodista polític que no escriu per arreglar el món, sinó que vol reflexionar sobre el què fa malament o no el seu col·lectiu; partir de l’autocrítica per créixer com a professionals, per deslligar-nos de les cadenes històriques que els sistemes polítics mediterranis han teixit entre la política i els mitjans de comunicació. De la prosa divulgativa a la científica, il·lustrativa l’obra de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini, Sistemas mediáticos comparados per explicar com a països com Espanya, Itàlia o Grècia el paral·lelisme entre partits i mitjans és una constant de les seves societats.