- Publicitat -
I hui te n’oblides, però despús demà no ho recordes i no sap com, ni perquè. I un altre dia bades i no sap com, ni perquè. De vegades t’enfades i no sap com, ni perquè. Del no res t’emociones i no sap com, ni perquè.El somriure t’abandona i no saps com, ni perquè. I aviat no saps on ets, com tornar-hi i no sap com, ni perquè. I massa sovint et beus l’enteniment i no sap com, ni perquè. La mirada perduda, absent, sense llum i no sap com, ni perquè.I arriba un dia que vegetes: mut, ert, cot, prim, fart i no sap com, ni perquè.
Aquest és el trist i denigrant procés d’una de les malalties que acceleren més ràpidament la decrepitud de les persones. Una maleïda malaltia que com un corc se’ns va menjant la memòria i ens deixa sense vida. Hi ha milers i milers de persones a tot arreu, i com elles altres tantes que s’hi troben en situacions semblants: coma, mort cerebral, estat vegetatiu, càncer o leucèmia terminal, tetraplègia…
Les darreres setmanes hem pogut constatar als mitjans de comunicació la polseguera que ha alçat el cas de la italiana Eluana Anglaro, jove que porta 17 anys en estat de coma per un accident de tràfic. Els seus pares han volgut posar fi al llarg calvari i complir amb la voluntat de la seua filla, que en vida els manifestà, en més d’una ocasió, que si alguna vegada quedés en estat vegetatiu no la mantingueren en vida artificialment. Com no podia ser d’una altra manera, per al Vaticà i els bisbes italians la mort d’Eluana “serà un assassinat”.
És francament increïble que l’església catòlica continue predicant al segle XXI aquesta idea, aquesta moral del sofriment, aquesta consigna per entrar al paradís. Ja saben, quan més sofrim en vida, més gaudirem al cel. El Papa va condemnar l’eutanàsia, doncs segons ell, “és una falsa solució al drama del sofriment, una solució no digna de l´home” . Si el Papa admet que el sofriment és un drama, doncs caldrà posar-hi solucions. És digne que una persona acabe en un estat de decrepitud , en un estat vegetatiu tal que no és conscient de qui és? Si no tens memòria, si no coneixes, si estat patint i fas patir, si no tens emocions…, si no vius, val la pena allargar el teu patiment i el dels teus familiars? És aquesta la solució digna que proposa l’església catòlica? L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, hauria de pendre exemple d’un dels seu sant, Sant Tomàs Moro, que en el seu conegut llibre Utopia admetia la pràctica de l’eutanàsia.
El dret a la mort assistida, a una mort digna, hauria d’estar reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans. De fet, en alguns estats com ara Bèlgica ja hi està. L’any passat ja s’hi donaren 705 casos, el 42% més que en el 2007. Un d’ells va ser l’escriptor Hugo Claus, designat vàries vegades com a candidat al premi Nobel, que davant les crítiques de l’església belga, que digué que ” defugir a la mort no era una heroïcitat “, contestà que ell ” no va defugir la mort, sinó que la va mirar als ulls”.
Aquest és el trist i denigrant procés d’una de les malalties que acceleren més ràpidament la decrepitud de les persones. Una maleïda malaltia que com un corc se’ns va menjant la memòria i ens deixa sense vida. Hi ha milers i milers de persones a tot arreu, i com elles altres tantes que s’hi troben en situacions semblants: coma, mort cerebral, estat vegetatiu, càncer o leucèmia terminal, tetraplègia…
Les darreres setmanes hem pogut constatar als mitjans de comunicació la polseguera que ha alçat el cas de la italiana Eluana Anglaro, jove que porta 17 anys en estat de coma per un accident de tràfic. Els seus pares han volgut posar fi al llarg calvari i complir amb la voluntat de la seua filla, que en vida els manifestà, en més d’una ocasió, que si alguna vegada quedés en estat vegetatiu no la mantingueren en vida artificialment. Com no podia ser d’una altra manera, per al Vaticà i els bisbes italians la mort d’Eluana “serà un assassinat”.
És francament increïble que l’església catòlica continue predicant al segle XXI aquesta idea, aquesta moral del sofriment, aquesta consigna per entrar al paradís. Ja saben, quan més sofrim en vida, més gaudirem al cel. El Papa va condemnar l’eutanàsia, doncs segons ell, “és una falsa solució al drama del sofriment, una solució no digna de l´home” . Si el Papa admet que el sofriment és un drama, doncs caldrà posar-hi solucions. És digne que una persona acabe en un estat de decrepitud , en un estat vegetatiu tal que no és conscient de qui és? Si no tens memòria, si no coneixes, si estat patint i fas patir, si no tens emocions…, si no vius, val la pena allargar el teu patiment i el dels teus familiars? És aquesta la solució digna que proposa l’església catòlica? L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, hauria de pendre exemple d’un dels seu sant, Sant Tomàs Moro, que en el seu conegut llibre Utopia admetia la pràctica de l’eutanàsia.
El dret a la mort assistida, a una mort digna, hauria d’estar reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans. De fet, en alguns estats com ara Bèlgica ja hi està. L’any passat ja s’hi donaren 705 casos, el 42% més que en el 2007. Un d’ells va ser l’escriptor Hugo Claus, designat vàries vegades com a candidat al premi Nobel, que davant les crítiques de l’església belga, que digué que ” defugir a la mort no era una heroïcitat “, contestà que ell ” no va defugir la mort, sinó que la va mirar als ulls”.
Publicitat
Ben cert és que la medicina ens facilita mitjans per calmar el sofriment, però quan aquests no són suficients, o quan la nostra vida, ha deixat de ser això, vida, moltes persones pensem que la solució més digna és la que portà a cap l’escriptor Hugo Claus: mirar la mort fixament als ulls.
Alcoi, 8 de febrer del 2009
Publicitat
