Mirar el que passa al País Valencià i fer-ho amb ulls crítics i compromesos, interessa cada dia més a la nostra ciutadania. També cada dia més a Catalunya (amb la Catalunya Nord i La Franja), les Balears i Pitiüses. Tenim molt en comú d’història i sobretot de futur. Però a més a més tenim un present que els hauria agradat viure a qualsevol de les nostres generacions avantpassades en un període que solem situar entre més de 300 i fins a 500 anys. Sí, malgrat les incerteses paga la pena viure una època prenyada d’il·lusió compartida. Per a poder gaudir d’ella amb maduresa i plenitud, ens és més necessari que mai conèixer el que passa a cadascun dels nostres Països, amb una mirada allunyada de tòpics i estereotips, perquè eixe coneixement ens ajuda i ens esperona.
Han passat moltes coses des de que al febrer del 2013 vaig publicar l’article “Al País Valencià cal situar el dret a decidir al centre del debat polític“, moltes i, afortunadament, moltes d’elles en la bona direcció. La més importants de totes, segurament, el resultats de les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015 on el País valencià va decidir fer fora de la majoria de governs de les institucions el PP.
L’ús del concepte Dret a Decidir s’ha generalitzat, ben cert és que d’una manera polisèmica. Tan polisèmica que en aquest temps hem hagut d’eixir diverses vegades a clarificar conceptes, definir objectius, explicar les raons i també denunciar tergiversacions interessades. La darrera vegada a l’article “Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació” publicat el 17 de gener del 2017. Aquest ús generalitzat del terme, va arribar a fer-nos pensar si la tasca de la Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD, havia assolit ja el seu objectiu.
La meva resposta és que no. Al País Valencià li restenencara moltes conquestes per a poder assolir el Dret a Decidir en la seua plenitud. Conquestes, moltes de les quals són de tipus individual, des del franquisme psicològic de sentiment colonial i la poca autoestima que encara tenim pel que som i pel que volem arribar a ser, fins al franquisme sociològic col·lectiu que dissortadament continua ben present en multitud de manifestacions, com les desfilades paramilitars i les ofrenes religioses que van imposar a les festes de les Falles i que malgrat ser reconegudes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat no han estat depurades o les mateixes autocensures polítiques, sindicals, culturals o socials que encara ens autoimposem sota l’excusa multiusos que el País no està preparat. Només a partir d’eixe autoempoderament individual i col·lectiu que situe el país Valencià com a subjecte polític, estarem en condicions de poder donar el salt al Dret a Decidir a nivell de País.
Ara bé, cal explicar a continuació, que aquest processos (individuals, col·lectius i de País) no han de ser necessàriament lineals i que poden anar avançant paral·lelament de manera dialèctica, ajudant-se uns a altres, enriquint-se en la seua pròpia dinàmica. De fet, en determinats aspectes, la lluita pel reconeixement d’un dret a nivell de País, pot ajudar als altres nivells i viceversa. Cal recordar també una obvietat com és el fet que el Dret a Decidir no serà obra només d’entitats con la PDaD, sinó que ha de ser assumit pel conjunt de les forces que es reclamen del canvi i que aposten per un País en plenitud a partir d’una societat madura, participativa, culta, solidària i igualitària en drets i possibilitats. Un exemple en eixa direcció ha estat el manifest de solidaritat amb les persones encausades al judici del 6F, llançat per la PDaD Estem per la democràcia i que ha estat assumit per un ample ventall de forces polítiques, sindicals i culturals del País Valencià.
El primer pas d’eixe full de ruta és evidentment el propi Dret a Decidir. La consolidació i estructuració d’una massa crítica dins la societat amb la consciència de la seua necessitat i la voluntat de treballar incansablement n’és un pas imprescindible per tal d’arribar a poder implementar-lo. Per això serà necessari que moltes persones, partits, sindicats i entitats de tota mena que hui encara actuen de manera conscient dins el paradigma autonòmic espanyol, donen un pas i canvien de paradigma a un altre on el centre siga el País Valencià i la seua gent.
El present i futur immediat passa per obrir encara més el ventall de la gent que ja participa directament del Dret a Decidir i del procés d’empoderament i que al fer-ho des de diferents òptiques i espais poden enriquir la proposta primigènia, abordant aspectes sectorials i globals la suma dels quals ja anirà donant una imatge que, encara difusa o incompleta, pot començar a semblar una cosmovisió o un projecte de País. En som conscients però, que encara queda molt i molt per sumar.
I després què? Com continuar en aquesta tasca de desllorigar consciències, de generar preguntes i amb elles despertar inquietuds, d’emplaçar a la societat organitzada obtenint respostes desiguals en funció del moment i dels temes en qüestió?. Creiem que la resposta també ha de ser polifònica. Una polifonia però, que no negue el fil argumental d’un moviment que no fa sinó començar. Com al principi, es tracta de posar a molta gent, diversa i plural, d’acord en la necessitat de dotar el País Valencià, el nostre País, d’uns objectius compartits ni que siga grosso modo i d’un full de ruta per a fer-los factibles.
