Hi ha dies que hom no té esma per eixir de casa, acudir a compromisos banals o a batalletes de quatre amiguets que giren sempre al voltant del mateix. Llavors , el millor que s’hi pot fer és restar a la llar, disfrutar d’un bon llibre, rellegir aquells poemes que t’aborronen, escoltar la música que t’emociona… Tanmateix hi ha d’altres que mai no et perdonaries no haver eixit.
Dissabte passat, a Gaza uns 200.000 xiquets palestins tornaven a les seues escoles. Algunes completament ensorrades pels coets Kasam israelians, altres mig enderrocades i plenes de runa. Els escolars palestins, amb la por al cos i als ulls, hagueren d’enfrontar-se amb la realitat més cruel: pupitres trencats, llibres fets malbé, companys que ja no hi tornaran, l’olor a pólvora…, i a les parets el record de la metralla assassina.
I és que després de 22 dies de guerra, i per a vergonya de la diplomàcia internacional – com ens explicà el professor José A. Antón Valero en la conferència/xarrada que dissabte donà a la sala de la Unesco d’Alcoi- palestins i israelians han tornat a enfrontar-se, una vegada més, en una guerra que sembla que no té aturador.Un conflicte enquistat des de 1948, i que guerra rere guerra Palestina va perdent llençols de la bugada. Israel, amb la seua política de potenciar els assentaments de colons, va ocupant, llepant, rosegant a poc a poc, com un corcó, territori palestí.El conferenciant, i amb la finalitat de mostrar-nos la realitat més salvatge de les guerres, ens projectà unes imatges força esfereïdores. Ens comparà fotografies de l’holocaust nazi amb altres actuals dels bombardeigs de la franja de Gaza: ambulàncies a vessar de ferits, hospitals que no donen abast, destrucció de cases humils, familiars que ploren els seues morts, infants orfes que caminen sense nord…, i les seues mirades: mirades que traspuen por, ràbia acumulada, desesperació, impotència.., són , diuen, els efectes col•laterals de la guerra.
Acabada la conferència, i amb la intenció de canviar el xip i cercar propostes més gratificants, vaig marxar , amb un nus en l’estómac, al Centre Ovidi Montllor. De camí, i fixades en la meua retina, encara s’hi barrejaven un fum de mirades, davant la meu total impotència de no poder-hi fer res, o quasi res. Al CCOM m’esperava un espectacle musical de poemes i canços.L’incombustible Rafa Xambó, professor, canta autor, activista, agitador cultural…, un patriota fins al moll dels ossos, ens recordà que, malgrat que ser monàrquic està de moda, encara paga la pena ser republicà,(Somnis republicans); ens cantà les misèries i vergonyes de la ciutat que vol ser Cap i Casal ( Madinat at-Turab ), magnífic poema de Marc Granell i musicat pel mateix Xambó; i ens posà els pèls de punta quan cantà, entre altres,una de les seues millors cançons, La dona bruna.
Però la sorpresa de la nit no va ser la bona música de Rafa Xambó, sinó la descoberta, per a mi, esclar, de la jove poetessa Isabel Garcia i Canet, que ens recità alguns dels seues poemes del llibre Claustre, XXVI premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March.Solitud, exili, amagatalls, ceguesa, presoners, obscenitats…, mirades, tot un ventall de sensacions, d’emocions, de frustracions, de tendresa. Isabel, amb aquesta veu que la caracteritza: preciosa, potent, fresca, dolça…, encisadora, i amb aquest posat de jove desacomplexada i segura, aconseguí esborrar les imatges de terror i barbàrie que hores abans m’havien perseguit. Aquesta pegolina, sense pèls en la llengua, com diria l’Estellés, i que té la poesia clavada ben endins, té un futur força esperançador.El grapat de guardons que ha guanyat fins ara, l’han convertit en una de les figures més prometedores de la literatura catalana contemporània.
Dissabte passat, mentre a la seu de la Unesco els meus ulls humitejaven de ràbia, al CCOM em brillaven d’emoció, d’enveja. I és que , afortunadament, hi ha dies que paga la pena eixir de casa i cercar mirades, mirades de complicitat.
Alcoi, 26 de gener del 2009
