Sílvia no deixarà res per darrera hora. Anirà a comprar quan les cantonades bàsiques de la llar quedaran enllestides. I sortirà al carrer amb la dignitat de les dones a les que no se’ls reconeix la feina ben feta.
Prop del mercat trobarà la veïna, i durant uns minuts, plantades amb els cistells al mig de la plaça, generaran conversa entorn als fills i els homes, els quals treballen al camp. Ben aviat espurnejarà el neguit d’alguna tafaneria, i hi furgaran fins adonar-se que es fa tard, que tenen lo dinar al foc i encara han de passar per la carnisseria.
Sílvia no rep cap sou. I tanmateix treballa com la qui més. A casa viuen de l’horta. I això vol dir sotmetre’s a la duresa d’una feina sense compensació concreta ni immediata. Un treball lligat a l’esperança eternament ajornada. I sotmès, massa sovint, a les voluntats del clima i dels pèrits agrònoms. Llavors, qui vetlla per a les famílies de pagès? Quin grau de seguretat empara el futur de les famílies de pagès? Catalunya, pot permetre’s prescindir de la pagesia?
Malauradament Catalunya no pot defensar els seus pagesos com hauria. I la Sílvia sap que per molt que exigim, a Catalunya tenim desmerescuda tota possibilitat d’avançar. No tenim veu. Catalunya no representa res més enllà de ser un boci de l’Estat espanyol. Per tant, el ministre d’agricultura de torn no defensarà, ni de casualitat, els interessos de l’agricultura catalana. Perquè el màxim responsable espanyol en la matèria acorda aliances de mercat o estratègies i convenis europeus per a tots. Per a l’agricultor murcià, i per l’andalús, i pel castellà, gallec, asturià… i pel català. I com bé sap la Sílvia, i els seus fills, i el seu home, la nostra agricultura té el dret a ser singular. A ser com bonament ens plagui. Sense intermediaris venuts als interessos col•lectius d’una Espanya que no ens vol, que ens maltracta. I per això, la Sílvia, vol la independència.
