En els mitjans internacionals, quan persones enteses en la història i en l’actualitat catalana parlen sobre la situació actual, sovint els sentim dir que els sorprèn la supervivència del nostre idioma.
Els sorprèn que una llengua amb pocs parlants, dins d’un estat incultural i de gustos feixistes, no només hagi sobreviscut a dictadures i opressions, sinó que a més hagi adoptat en la seva cultura a tot immigrant, fins i tot aquell que en el seu moment va ser enviat pel dictador amb l’objectiu d’enfonsar-la. És normal que els sorprengui; el món és ple d’exemples de petites llengües i cultures desarrelades per d’altres més grans, i ara caigudes en l’oblit. Fet i fet, una cultura desapareix més ràpidament del que es construeix.
Però la catalana no només sobreviu; sinó que cada dia creix més. És cert que els catalans som sorprenentment tossuts, però només amb la insistència no s’ha conquistat mai el cor de ningú. La cultura catalana segueix, a parer meu, perquè és més que una llengua i un grapat de tradicions; és un conjunt de valors. En els darrers segles, Catalunya ha estat enormement condicionada per Espanya, i els nostres valors s’han forjat sempre a reacció contrària dels valors espanyols que se’ns imposaven. A reacció de l’absolutisme i del feixisme s’han forjat els valors d’igualtat i llibertat que avui ens caracteritzen.
Un exemple en pot ser la següent frase, molt coneguda per la freqüència amb la qual la repeteixen els qui ja no tenen arguments: “El presidente catalán es el máximo representante del gobierno español en Cataluña, y como tal le debe lealtad a España”. Aquesta frase a Catalunya l’estructurem un xic diferent; un xic que capgira tot el que vol dir, i que posa en evidència la discòrdia que hi ha entre les nostres definicions de democràcia: “El president català és el màxim representant del poble català, i és a ell i només a ell a qui li deu la seva lleialtat”. Els presidents locals, en les dictadures, representen la voluntat del dictador, però en les democràcies representen la voluntat del poble que els ha votat.
O com una altra frase també molt repetida, que va emprar el mateix president espanyol en funcions aquest darrer dimecres, en referència a la trobada amb el MHP Puigdemont: “Haremos cumplir la ley porqué sin ley no hay democracia”. A Catalunya entenem les lleis com quelcom que surt de la democràcia, com unes normes que es trien democràticament, i per tant que són per sota de la democràcia, i de la voluntat del poble. Un país en el qual les lleis fan la democràcia, no és una democràcia en absolut, és una dictadura permissiva.
La catalana doncs és avui una cultura que a força de cops ha adquirit un coneixement de l’ètica més avançat que la dels seus veïns, i que té la fraternitat com a base de la seva societat. És per això, a parer meu, que el català segueix i s’enforteix cada dia, perquè en ell el nouvingut no només hi troba una eina de comunicació, sinó també una forma de fer basada en el respecte i en la democràcia.
Per això no només hem de fer esforços per ser econòmicament millors o administrativament més eficients que la resta dels països; també hem de seguir concentrats en liderar en el camp de l’ètica. No ens hem de permetre perdre l’únic fruit positiu que hem recollit després de 300 anys de submissió; no seria de bons catalans fer-ho.
Twitter: @jordiqueralto
