Des de ben petits, per a molts barcelonistes el Barça ha estat més que un club. Molt més que un club. Sense saber ben bé el per què, vèiem per televisió com ens rebien a Madrid i (val a dir-ho) com rebíem nosaltres als de blanc. Més tard, quan ens hem desplaçat amb el Barça hem pogut acabar de copsar en primera persona com de bé ens rebien alguns i com de malament d’altres. Enmig d’aquesta segona etapa, vaig acudir a una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona on l’actual conseller de Cultura ja exercia aleshores com a brillant professor de la facultat de Periodisme. Per ser just, Joan Manuel Tresserras va ser un dels tres únics professors que van justificar quatre anys de soferts viatges des de Vilanova i la Geltrú fins a Bellaterra. En una conferència al voltant del fenomen Barça, Tresserras va teoritzar allò que la majoria dels barcelonistes sentim al voltant del club: “El Barça és més que un club perquè Catalunya és menys que un país”. Anys després, encara penso en la vigència d’aquell “perquè”.
“Els catalans no hem guanyat cap de les guerres importants”, deia Lluís Llach en el seu concert de comiat. I és per això que el Barça és el nostre “exèrcit” triomfant a qui no podem deixar sol, és la nostra cara amb la qual ens coneixen en molts recons del món. Per això és tan important com presentem el Barça al món. Com a mínim, fins que siguem un país com els altres. Ni més, ni tampoc menys que un país com els altres.
