Des de fa temps se m'han anat restant simpaties en vers Madrid. Així de clar. Concretament al descobrir la seva manera arcaica, xupoptera i centralista de exercir la capitalitat.
No es animadversió, ni frívola mania. No negaré, però, que els perjudicis provocats no hem deixen discernir del concepte genèric “Madrid”.
Si és vol estar al corrent, fàcilment es poden afegir noves qüestions que porten més enllà d'aquest Madrid, fins i tot, desvinculant-lo d'aquella impressió i, a partir de la seva faceta d'Estat -com a seu d'un govern amb uns interessos i prioritats més basats en mantenir el poder i els privilegis que pensant en la ciutadania- determinar que, segurament, el que passa és que està segrestat per uns petits cercles, que són els que finalment acumulen tot el poder. Són els que utilitzen el dibuix d'España a partir del “seu” Madrid, el del “km.0”, el del que España comença i acaba a Madrid, i tot el que no és això és perifèria, bàsicament folklòrica per poder-se sentir poderosos, i més o menys necessària proporcionalment amb l'aportació d'impostos, per mantenir-los en la seva bombolla.
Viuen en una España paral·lela, lluny de la dels quaranta-set milions de ciutadans -començant pels mateixos madrilenys- que, realment, només són números d'identitat. En la que han de repetir contínuament als catalans que no es creguin que son el centre del món, només perquè no es vegi tan clar que, qualsevol cosa que passa a la pell de brau, hi ha com a punt de debat primordial i principal Catalunya, i qui pot retenir-la millor, sobretot des de fa dos anys en què han vist la pota del llop per sota la porta.
La dita “Llotja del Bernabéu” no és més que un cau que els indispensables mitjans afins ja s'ocupen de vestir de normalitat, distraient el personal amb intranscendències per poder seguir sobrevivint allí on no arriba l'aire que ells mateixos contaminen. Criminalitzant entre la ciutadania tot nacionalisme que no sigui el “seu”, volent-ho fer creïble tot argumentant que és per a “romper España”.
Des de les cúpules de tot l'entramat més influent, el alt funcionariat, els dos o tres banquers que acaparen el negoci, fins els “polítics de carrera” que passen a “assessorar” les grans companyies d'alguna manera afavorides en la seva anterior etapa, formen un conglomerat que, pel que es veu, no hi ha cap inclemència que l'esquerdi.
L'únic que els preocupa és que no es trastoqui aquest concepte d'Estat per a poder seguir remenant les cireres, sempre per darrere dels que posen la cara… que ho faran mentre vetllin pels seus interessos, clar.
Ni es plantegen, ni poden acceptar, la idea de generar cap projecte que representés cedir sobirania en favor d'una millor convivència entre els diferents pobles que hi ha, ni tan sols, obrint-ho a revisió, diàleg i consens, que ho veuen com una auto-traïció.
Aquest “Madrid” és el què m'ocupa. El que pressiona, incideix, influeix… El que ningú vota però governa a l'ombra. El que està per damunt de dretes i esquerres perquè controla els pactes postelectorals, que els electors no entenen, però que a ells els permet sobreviure al marge de tot.
España seria una altra eliminant aquests opuscles, que ja es cuiden bé de tenir al costat qui tant li fa tot, mentre arribi la subvenció per cobrir els seus pressupostos, i mantenint sota control, com sigui, qui opina que tots plegats podríem anar millor valorant i respectant els diferents sentiments i identitats per un possible objectiu en comú.
