Més a prop de la mort nacional

Tenint en compte que l’èxit d’una manifestació es mesura per dos factors: nombre d’assistents i eficiència en el seu objectiu –en aquest cas que els polítics moguin el cul cap a la independència–, i que un factor sense l’altre anul·la la pretensió, concloc que l’èxit de la manifestació de la Diada va ser un fracàs directament proporcional al seu indiscutible èxit multitudinari. És a dir: un fiasco brutal, fins al punt que opino que probablement suposarà l’última estocada a aquesta nació, i tant de bo m’equivoqui.
 
Repeteixo el que ja vaig dir en articles anteriors a la Diada: CiU no ha mogut, no mou ni mourà mai de la vida un dit per la independència. CiU no pot enganyar mai. CiU no pot enganyar justament perquè sempre enganya. I tanmateix, enganya letalment a aquest poble. I això que, per poc perspicaç que un sigui, s’adonarà que l’únic qui s’ha beneficiat de la manifestació és Mas i CiU, que, com per a mi era previsible, s’han aprofitat mesquinament de l’èxit d’assistència per sortir-ne reforçats. I és que l’eufòria incrementa exponencialment el papanatisme, i encara més en un poble com el català, mancat de referents, sense un líder en qui creure a manca de ningú en qui tenir motius fonamentats per creure. Parlo del deliri pueril que no em canso de denunciar. La gent creu allò que vol creure i no allò que la realitat demana a crits creure, i després vénen les decepcions. Clar i ras: ara la gent s’aferra al patètic Mas com a un ferro roent. Si avui, després de la Diada, es fes un sondeig d’intenció de vot, CiU arrasaria. I això significa afirmar que Espanya guanya i Catalunya perd un cop més. Per desgràcia, no és una opinió meva, només una constatació. Perquè d’entrada em pregunto el següent: si CiU va cap a la independència, aleshores què fa encara Duran Lleida a la coalició? Una de dues: Duran s’equivoca de partit o CiU no va cap a la independència. Jo en tinc la resposta. I vosaltres?
 
Prossegueixo. No m’invento jo que, després que la manifestació fos netament per la independència, encara sigui hora que Mas, aquell qui se suposa que ha d’endegar el procés, hagi de pronunciar la paraula que defineix l’objectiu per al qual ha de treballar. No m’invento jo els següents eufemismes: “aspirem a la plenitud nacional” (?), “volem més llibertat per als catalans” (?), i la més sensacional i definitiva: “volem instruments d’Estat” (?). I la independència? ¿Pots en qualsevol ordre de la vida aspirar a un objectiu, quan ni tan sols t’atreveixes a pronunciar el nom que el defineix?
 
No m’invento jo que Mas digués amb un desvergonyiment catedralici l’endemà de la manifestació que, per aconseguir “els instruments d’estat”, “es necessiten majories àmplies” (atenció al pronom es, perquè en realitat vol dir que ell, Mas i CiU, necessiten la majoria àmplia). Mas va demanar indirectament que votem massivament CiU perquè ell i el seu partit revalidin quatre anys més la marejada de perdiu letal encaixista amb Espanya (què és si no, per començar, el pacte fiscal?). No és el pacte fiscal la prova del nou de les intencions de CiU? Un independentista no vol un pacte fiscal, vol la independència, perquè sap que tal pacte no és un pas en el camí de res que no sigui continuar eternament sota la bota espanyola. Més obvi encara: CiU no vol la independència perquè si la volgués la declararia demà mateix al Parlament. Amb Esquerra, tenen majoria al Parlament per fer-ho si volen.
 
És inconcebible un procés d’independència liderat per un dependentista. No m’invento jo que Mas hagi demanat permís a Madrid per poder fer un referèndum, i no pas per la independència, sinó “per saber si de veritat Catalunya és o no una nació”, en una de les mostres més lamentables d’humiliació per als catalans que he presenciat en la meva vida. Humiliació no només perquè Mas demana permís a Madrid per poder saber qui som nosaltres (cosa demencial), sinó perquè pel mateix preu no demana a Madrid que facin un referèndum perquè sàpiguen qui són ells. En fi. És el que té la mentalitat d’esclau, que demana permís a l’amo per justificar-se. I d’un esclau amb mentalitat d’esclau, l’últim que es pot esperar és precisament que esdevingui un líder que ens meni a la llibertat. Seria un acudit, oi? Doncs bé, els catalans no troben que ho sigui i, encara més després de la Diada, confien en el patètic personatge Mas i el seu patètic partit.
 
Per aconseguir un objectiu tan elevat com la independència cal en primer lloc desitjar-lo i després actuar amb fermesa, i l’últim que defineix a CiU són justament aquestes característiques. Són trenta anys practicant just el contrari perquè ara n’esperem cap canvi. Cal canviar, doncs, de polítics, però la víctima, el poble, tornaria avui a donar suport al seu botxí. Els catalans continuaran votant CiU. Com ja vaig dir en un article anterior, cal, doncs, canviar primer el poble per poder canviar els seus polítics. Impossible.
 
Amb tot, amb l’èxit multitudinari de la manifestació tenim una part important guanyada. Ara només cal fer cas al pensament que l’altre dia vaig saber que Joan Sales expressava molt abans que jo: “no hem de deixar de ser catalans, només hem de deixar de ser imbècils”. Clavat. Però això, malauradament, és impossible que es produeixi. Seria una contradicció: és justament la imbecil·litat el que impedeix als catalans fer cas a Sales. D’on no n’hi ha no en raja. Amb tot, la solució a aquest problema podria venir per la creixent misèria que pateix el país. Però no. Els catalans abans permetran la seva misèria que fer una sola cosa amb sentit, ni tan sols empesos per l’instint davant la falta de pa a taula. En fi. Ara més que mai, després de la manifestació de l’11, ho tinc clar: Catalunya, futura regió definitivament assimilada d’Espanya.
 
Ricard Biel