MENYS BATXILLERS, MÉS PROFESSIONALS

Ha començat el curs escolar amb tres notícies relacionades amb la Formació Professional. La primera, que es consolida i accelera la tendència de l’alumnat a escollir la Formació Professional sigui al final de l’educació secundària obligatòria, sigui al final del batxiller. La segona notícia és que els Instituts de Catalunya no estan donant prou ofertes de places per absorbir aquesta demanda. La tercera notícia és que Catalunya concentra el 19% d’ofertes d’ocupació a titulats de FP de l’Estat i lidera el rànking, superant per primera vegada Madrid.

Quan es parla amb enveja del model alemany o, més a prop, del model basc amb índexs d’atur baixíssims i una important i creixent força exportadora, no cal apel·lar a elements psicològics o genètics d’uns o altres. És simplement la qualitat de les polítiques públiques i la qualitat de les seves elits dirigents sindicals i patronals que ha aconseguit “el miracle”.

Des de sempre i especialment arran de les respectives crisis dels 90 o dels 80 a Alemanya i Euskadi, els seus governs i els agents socials han apostat per les polítiques industrials actives. No com a Espanya i a Catalunya, la major part del temps en mans de liberals de manual, que han sostingut que la millor política industrial és la que no existia; i que molts cops han mantingut polítiques de subvenció ineficients i clientelars, i en canvi, han rebutjat polítiques de fiançament i d’inversió estratègica en empreses tractores.

Però també hi ha la FP que explica el miracle. De la FP en parlo amb coneixement de causa com a professor que he estat durant 20 anys i com a promotor de la primera fundació privada de Catalunya, la Fundació Lacetània que va néixer l’any 1990 de les voluntats de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa, la patronal Metal·lúrgica del Bages i l’Institut Lacetània per harmonitzar els criteris de gestió de les pràctiques dels alumnes a les empreses i per enfortir les relacions entre els centres educatius que impartien estudis de formació professional i el món empresarial.

Des de sempre a Euskadi i Alemanya han apostat per la Formació professional. En el primer cas integrant des dels anys 90 els tres subsectors de la FP: formació reglada per alumnes sorgits de l’escola, formació ocupacional per a aturats i formació continuada o al llarg de la vida per treballadors en actiu amb ganes de reciclatge.

La lògica d'un fet tan elemental clama al cel per la seva lenta aplicació a Catalunya. Un exemple de mostra. Sempre, fins i tot en moments de crisi, hem sentit lamentar-se les patronals per manca de soldadors bons. Resulta que les escoles de FP tenen les instal·lacions i el professorat adequat, però per la manca d’integració, els aturats i els treballadors reciclables no poden fer cursos de soldador perquè les acadèmies a les que se subroga la formació ocupacional i reglada, no els surt a compte tenir les instal·lacions adequades. Per això predominen ofertes de cursos on només es necessita un ordinador. Les cúpules de Sindicats i patronals (amb la complicació dels serveis d’ocupació municipals i de la diputació) han estat responsables de situacions com aquesta per la incapacitat de posar-se d’acord per la integració.

I perquè ha succeït? Perquè tots els operadors que intervenen en la gestió d’aquest cursos s’autofinancien amb les comissions o percentatges que es cobren abans d’arribar al destí final: el professor que fa les classes.

I Alemanya que ens ha ensenyat? La formació dual. Les pràctiques a l’empresa no és com una maria que es fa al final del cicle durant unes setmanetes. Les pràctiques són la meitat de l’horari escolar i l’alumne té un estatus d’aprenent cobert per la Seguretat social.

En aquestes circumstàncies el resultat és: l’Estat s’estalvia diners de professorat, perquè malgrat financi els tutors d’empresa mai són tant cars com els professors. L’alumne aprèn molt més perquè des del primer dia aterra al món real. Els empresaris tenen una pedrera de candidats a treballadors que s’acaba acomplint amb percentatges que superen el 50% de alumnes que acaben essent fitxats per l’empresa on han fet la FP dual. I finalment, aquests treballadors altament qualificats són el caldo de cultiu més important per al naixement de nous emprenedors.

Doncs bé, tot just ara comencen a difondre’s a Catalunya alguns plans pilot de FP dual. Lamentem el retard i felicitem-nos del seu inici.

Crec tant en el model dual, que penso que s’hauria d’aplicar també a la major part de carreres universitàries, començant per obligar a que els treballs fi de carrera o un alt percentatge de doctorats fos dual, és a dir enfocats per solucionar un problema concret plantejat des d’una empresa, sigui privada o pública. Només el corporativisme anacrònic que impedeix la bona governança universitària i una certa arrogància intel·lectual de cert món acadèmic que considera que el concepte currículum professionalitzador és una venda al capitalisme salvatge, està impedint una cosa que acabarà caient pel seu propi pes. Sobretot perquè amb la competència global i els ensenyaments a distància els alumnes acabaran marcant les prioritats.

Addenda.

Després de la Via Catalana sembla que s’estan esberlant algunes immobilitats. Primers suports polítics i dels media internacionals al dret a l’autodeterminació. Reacció d’alguns gurús del món mediàtic progre espanyol reclamant la necessitat de la consulta. Primers moviments de l’ala il.lustrada de la dreta, que, tot i estar en contra de la secessió i la consulta, admet per primer cop, que el problema el tenen ells. Continuarà.