Marc Crosas Luque (9 de gener de 1988) és tot un rodamón del futbol. Fa quatre anys i mig que va deixar el club del seu cor, el Barça, per començar a jugar a l’estranger. Des d’aleshores ha passat per la lliga francesa, l’escocesa, la russa i la mexicana. A tot arreu ha adquirit experiència futbolística i personal, i ha ajudat a entendre a la gent d’aquests països per què se sent català. En aquesta Eurocopa reconeix que el fet de tenir-hi amics i l’estil de joc que practica fan que vulgui que la selecció espanyola s’emporti el títol, però assegura que no se sent representat pel seu himne.
Fa 1 mes que vas guanyar el trofeu Clausura de Mèxic amb el Santos Laguna i de la teva celebració amb l’estelada se n’ha parlat molt. Suposo que en moments d’alegria és quan s’exterioritzen més els sentiments.
Ha tingut ressò tant per un costat com per l’altre. Els de Madrid m’han fotut pals per sortir amb l’estelada i els d’aquí sembla que estiguin pujant al carro felicitant-me. Jo no ho faig per fer apologia ni res. Jo quan sóc allà el que trobo a faltar és la meva terra i ho demostro així. Però ja et dic, quan un està celebrant un títol en l’últim que pensa és en fer apologies polítiques. Jo és com em sento, la meva bandera és la catalana, la senyera, l’estelada. A Mèxic no ha tingut cap tipus de ressò ni molt menys. Al nostre estadi pengen la bandera de cada jugador i a mi em van penjar l’espanyola, i molts companys que ja saben el que penso em deien en broma: “Quina bandera és aquesta?”. Aquí ha tingut molt ressò per les dues bandes, però no s’ha d’anar més enllà. Avui en dia uns estan molt sensibles per un costat i nosaltres sembla que també ho estiguem aquí. Cadascú és lliure d’expressar els seus sentiments i jo he vist moltes vegades jugadors del Barça amb estelada. Jo no recordo ningú lloant el Jorquera, el Valdés o l’Oleguer quan van guanyar la Champions de París dient: “Oh que bé, l’han celebrada amb l’estelada”. Tot ha de ser més de natural i si un ho vol demostrar que ho faci, i si un altre no ho vol fer perquè sap que rebrà pals per tots costats, doncs també s’ha d’entendre. És avantatgista per part meva perquè jo sóc a Mèxic i sé que el ressò que pugui tenir jo no té res a veure amb el que podrien tenir el Xavi o el Puyol si ensenyessin una estelada després de guanyar l’Eurocopa.
A tot arreu han entès que tu et sents català i no espanyol o has tingut problemes a algun lloc?
Problemes no n’hi ha hagut a cap, crec que no és tan difícil d’entendre. Però quan un surt d’aquí, per l’altra gent és espanyol. Ho intento explicar però tampoc m’hi barallaré gaire, si ho volen entendre bé i si no, també. Un sent el que sent i no aniré fent apologies polítiques pel món. Els meus sentiments me’ls guardo per mi i qui els vulgui compartir molt bé i si no, no passa res. A Escòcia ha estat més fàcil, no els has d’explicar res, ja saben que tu ets català. Ells també ho viuen a la seva manera, tenen la sort de ser un país i aviat podran determinar si tenen la independència, i allà ja era “el jugador català”. En canvi a Rússia un noi de Barcelona és espanyol.
Podeu llegir l’entrevista sencera a www.seleccions.cat
