Mediterrània hanseàtica

Han passat les eleccions catalanes i la casta madrilenya no cura. Confon el retrocés de Mas amb el de la voluntat de Catalunya. Ho dèiem en l’article de valoració fet a la mateixa nit: el Parlament de Catalunya ha passat de 14 diputats que el 2010 portaven en el seu programa l’exercici immediat d’un referèndum cap a l’Estat propi, a un Parlament on n’hi ha 87. O 116 diputats si el referèndum es planteja d’entrada de forma legal. La patata calenta està a punt de tornar reescalfada a Madrid i encara respiren.
Però, el drama és que quan s’abaixa l’escalfament de la pugna nacional catalano -espanyola, torna la crua realitat. Avís de l’OCDE pel 2013: 1,5% menys de PIB i 27% d’atur. Mirant els veÏns, a França hi ha nervis: Hollande en caiguda lliure sense acabar de prendre cap mesura dràstica i la dreta francesa en descomposició d’on sortirà un populisme d’extrema dreta enfortit. I a Itàlia amb unes properes eleccions on guanyarà l’esquerra clàssica antifederal, de segona força els seguidors del pallasso Bepe Grillo i al Nord la Lega farà una altra estirada, ara independentista. Símptoma d’això, és la recent sessió especial del Consiglio Regionale del Véneto de 28 novembre 2012 que va acabar amb el mandat donat als presidents de la Junta (Govern) i del Consell (Parlament),  Zaia i Ruffato d '”iniciar urgentment amb totes institucions de la Unió Europea i de les Nacions Unides relacions institucionals que garanteixin la celebració d'un referèndum per determinar la voluntat del poble del Véneto, de cara a la seva pròpia autodeterminació, avalada pel dictamen d'un comitè d'experts i acadèmics sense cap càrrec pressupostari a la Regió “.
Què els està passant als diplodocus del sud d’Europa? Cada cop és més la gent que s’adona que el problema no és entre dretes i esquerres, sinó de model d’estat i de la cultura que se n’ha derivat: picaresca, irresponsable, de la dependència etc M’hi confirmava després de rellegir la conferència del passat setembre al club ICADE, del professor Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic a Pensilvania que resumint els mals d’Espanya indicava: dualisme en l’estructura econòmica, agut envelliment demogràfic, fortíssim endeutament privat, altíssim dèficit públic, generació perduda de ni-nis de prop del milió de persones i sobretot: estructura institucional fallida o ineficient que alhora comporta a través de la transmissió irresponsable de la casta política dominant una cultura generalitzada inconscient de la gravetat de la situació.
A Madrid, i aquí a Catalunya, els més conservadors -situats entre les cúpules del estatu quo econòmic o mediàtic – no volen adonar-se que l’empenta cap a la construcció d’Estats propis no és garantia, però és vista com a oportunitat d’una regeneració integral inviable en el marc dels diplodocus incapaços d’evolucionar. De fet si mirem l’Europa que funciona es mou a l’entorn de dos mars que van acollir les ciutats-estat de la Hansa: el Bàltic i el Mar del Nord. On hi havia ciutats ara hi ha nacions estat. Estats de petita i mitjana dimensió homogenis després de la implosió que al llarg del segle XIX i XX es van produir dels antics imperis rus, alemany, suec o danès. Ara al Bàltic hi trobem repúbliques independents i actives i flexibles en l’economia global. I al Mar del Nord, amb Holanda i Flandes -en vies d’emancipació- excolònies espanyoles, Noruega ex domini suec, i Escòcia en procés de sobirania.
Cal recordar que la Mediterrània no ha tornat a tenir mai més la prosperitat i la riquesa en termes relatius a dins d’Europa que la que va tenir a l’època de les repúbliques o principats estat? Catalunya/Barcelona, València, Granada, Gènova, Provença, Florència, Venècia o Nàpols? Doncs, això: com més tard s’abordi l’extinció dels dinosaures pitjor per a tots.
article a Economia Digital diumenge 2 de desembre