La Mayra Veciana treballa al CIC Consell Interuniversitari de Catalunya. És una persona dinàmica, alegre i treballadora. Amb ella hem volgut parlar sobre la prova de la selectivitat d’aquest any, marcada per la crisi del coronavirus.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Potser, per ser més exactes diria que allò que més m’omple a la meva feina és la relació amb les persones; Poder ajudar, orientar i donar suport als ciutadans (alumnes, professorat, famílies i personal universitari) que s’adrecen a la nostra Secretaria. Crec que és fonamental que els serveis públics donin resposta a les necessitats de les persones d’una manera propera, empàtica i resolutiva (al meu entendre) i, així ho intento fer. Intento allunyar-me del model de “personal burocratitzat” de l’Administració.
Quina és exactament la teva feina?
Actualment, treballo a la unitat del Consell Interuniversitari de Catalunya que s’adscriu dins de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Des de 1996, he treballat com administrativa, en l’àmbit del sistema universitari català: Preinscripció universitària, Proves d’Accés a la Universitat, promoció internacional de les Universitats catalanes, entre d’altres. Actualment, m’encarrego de diversos temes, des de donar suport als òrgans i comissions del CIC, gestió del tribunal de valoracions de les Distincions Vicens Vives i Menció Encarna Sanhuja Yll, realització i registre de publicacions…una mica de tot. Sempre dic que el meu paper és “Assistència en carretera” (riu).
Per als joves que aquest any fan la selectivitat què els diries?
Els diria que, evidentment sent molt conscient de la sobrepressió que estan patint amb el confinament i el tele-estudi, estiguin tranqui-les. En primer lloc, recordar les dades globals d’aprovats a les PAU al llarg dels darrers anys que és superior al 90% de l’estudiantat que s’hi presenta. En segon lloc, informar que s’ha acordat una flexibilització i adaptació dels enunciats de PAU, com han pogut consultar al web Canal Universitari i al Portal Accesnet (ho trobareu desglossat per matèries). I per finalitzar, els diria que les PAU, tot i que hom pensa que es juga definitivament el seu futur en aquests exàmens, no deixa de ser una prova més en la vida. I la vida dona moltes voltes i és molt més que superar uns exàmens (al meu entendre).
Com aguantes l’estrés de la feina?
Depèn del moment. Intento no perdre l’humor, posar-hi passió a allò què faig…. Però en moments de molt estrés, si comptes amb companyes d’equip amb qui tens confiança i amistat, és més fàcil sostenir-ho i et permet desfogar-te col·lectivament, i això és de gran ajuda.
Tens fama de prendre’t la vida amb filosofia, com ho has aconseguit?
No sé jo, si em prenc la vida amb filosofia. Pregunta-ho a casa meva. Com he dit abans, intento no perdre l’humor i centrar-me en les coses importants de la vida. Crec que sóc una persona positiva i això m’ajuda a lidiar amb els problemes i conflictes.
Què et fa feliç?
Em fan feliç moltes coses!…..les converses i debats amb el meu fill adolescent, banyar-me al mar l’1 de gener, un sopar amb ma germana, una trucada a l’estranger amb la meva altre germana, sortir a ballar amb les amigues, collir mores i fer melmelada, llegir, menjar, ….Però no sé si la pregunta anava encaminada a la feina o a la meva vida privada 😂
I què t’indigna?
Vaja! aquesta sí que és bona! m’indigna …. la corrupció, la Llei Mordaça, la mentida i la hipocresia, les pilotes de goma, el racisme, la mediocritat, el masclisme, les estructures piramidals… Continuo? La llista és llarga.
Què diries que has après en aquest confinament?
En primer lloc, voldria fer una petita observació i dir, que a diferència de totes aquelles persones que han estat al peu del canó donant tot el millor de sí mateixos, fent jornades maratonianes, exposant-se diàriament al virus per a poder donar un servei de primera necessitat a tota la població, jo, com a personal no indispensable de l’Administració, m’he quedat a casa fent tele-treball (sense patir un ERTO, sense perillar el meu lloc de treball, sense la por de si el negoci tirarà endavant, sense l’angoixa de si trobaré feina…, situació en què es troba moltíssima gent actualment- Per no parlar de les persones que treballen sense contracte, “sense papers”, persones que viuen al carrers….). Així que, evidentment, la meva resposta ve condicionada a que no estic en aquesta situació precària.
El confinament m’ha permès prendre distància a certes problemàtiques, a analitzar-les amb calma i treure conclusions serenes. M’ha permès connectar amb mi mateixa, a enfrentar-me a pors i angoixes, a coneixem un xic més, a detectar tot allò superflu i eliminar càrregues que no són necessàries. M’ha donat un temps per pensar en el futur incert i difícil que ens espera i com vull i podré encarar-lo.
Què opines del conflicte Catalunya-Espanya?
Aquesta pregunta és de resposta extensa. Sempre he cregut en el dret de l’autodeterminació dels pobles (Irlanda, Euskadi, el poble Kurd, Palestina…) i defenso el dret a participar activament i poder decidir en quina societat volem viure, com volem millorar-la, quin és el/els models o formes de govern que recolzem (República), anticapitalista, feminista, ecologista, …..etc.
Quines altres causes creus que haurien de tenir ressò mediàtic i no en tenen?
Hi han moltes causes que haurien de ser visibilitzades, doncs hi han moltes injustícies en el món. No obstant això, moltes d’aquestes causes sembla que no interessen a nivell mediàtic, doncs no són temes que “venen” ni generen riquesa.
Hi han moltes petites lluites que s’estan produint al voltant nostre, al barri, a la ciutat, però com que no ens toquen de prop, sembla que no existeixen.
Però també és cert, que hi han persones que en el seu dia a dia, son conseqüents amb els seus ideals, aporten amb el seu fer i la seva lluita, un xic de la seva energia, temps i vida a canviar i millorar el món. Així que, no hem de ser pessimistes i emfatitzar en les dades de persones que, concretament amb el COVID 19, s’han fet voluntaris, estan donant un cop de mà i afirmen que, un cop passada la pandèmia, seguiran la seva tasca.
Creus que la gent té una visió errònia dels funcionaris?
Tenim tendència a a col·locar als grups o col·lectius estereotips, és a dir, generalitzem determinades característiques d’alguns membres d’un grup al seu conjunt i els acompanyem amb prejudicis negatius que distorsionen la realitat.
Un exemple: “tots els funcionaris són uns vividors”. Vaig a l’oficina de correus i veig dos funcionaris. Un d’ells, és súper atent, dedica l’estona que calgui per al tràmit; un altre, està atenent a la persona que tinc al davant i un cop acaba, surt a esmorzar i jo m’haig d’esperar més estona per a ser atès. Penso: és un funcionari, és un vividor! Tot i que el primer funcionari ens demostra tot el contrari. Ens costa molt canviar l’estereotip perquè tenim tendència a mantenir la creença generalitzada del grup o col·lectiu.
Així mateix, penso que el problema en sí, no és el funcionariat, sinó el propi sistema. L’estructura interna de l’Administració, la burocratització, la inflexibilitat (tot i les millores que s’han anat assolint al llarg dels anys)…etc. ha contribuït a donar aquesta imatge negativa dels treballadors de l’Administració, que sovint, no som ni funcionaris
