Mateixos gossos botiflers, diferent collar

Els atacs dels partits espanyolistes a Catalunya adreçats rabiosament contra el president Mas farien ràbia si no fos perquè provoquen vergonya aliena. La seva baixesa moral no només radica en el contingut dels suposats arguments, sinó en el supòsit que els ciutadans a qui s’adrecen són subnormals profunds.  Que si amb una Catalunya independent no cobrarem les pensions; que si catalanitzarem els cognoms; que si els títols universitaris perdran automàticament  la seva validesa… I tanmateix, més enllà de la vergonya que provoquen, haurien de ser molt útils perquè delaten alguns fets que, amb les aigües tranquil·les de tants anys i fins fa dos mesos, amb l’independentisme com a cosa marginal i controlada, quedaven amagades: en primer lloc, delata, per si algú en tenia cap dubte, que PSC, PP, Cs i ICV són per als catalans la mateixa cosa: l’enemic espanyol a casa nostra. És a dir, partits a qui Catalunya no només els importa una merda, sinó que treballen per destruir-la a canvi de cobrar ells una bona nòmina pagada, això sí, pels catalans.
 
Tots aquests partits esmentats, cadascun amb una versió més o menys sibil·lina, més o menys hipòcrita, estan dient exactament el mateix. Ens diuen que l’independentisme és cosa d’un rampell personal de Mas; ens diuen que hi ha altres prioritats, que la gent té altres preocupacions; ens diuen que Mas s’erigeix en messies (en versió hipòcrita ICV), o que el nacionalisme (de fet, volen dir Mas) és nazisme directament (en versió sense embuts PSC, PP, i amb embuts i d’una vilesa extrema el PSC —vegeu propaganda electoral, on Pedro Navarro ho fa dir, com a covard miserable que és, en boca del PP—).
 
Ara bé, m’interessa no obviar que, més enllà de la previsible ràbia que demostren aquests partits espanyolistes en veure per primer cop en seriós perill el seu fins ara còmode estatus de paràsits colons, la raó per la qual diuen les bestieses que diuen no són només producte d’aquesta raó. No. Per desgràcia crec que, lamentablement, en les seves execrables paraules, en la seva absoluta vilesa que fa sentir autèntica vergonya de pertànyer a aquesta espècie dita humana, hi ha la voluntat real i el convenciment que el poble se les empassarà i aturaran l’independentisme. I dic per desgràcia perquè el més fotut no és que ells ho creguin, sinó perquè també estic convençut que l’encerten. Ells van llançant merda, que alguna cosa saben que sens dubte quedarà. I aquesta cosa, per petita que sigui, per poca gent a la qual faci forat, sempre serà molta per a la necessitat independentista de ser una gran majoria. Perquè encara que sembli mentida, encara que qualsevol persona amb mig dit de front pugui entendre que l’espectacle que està donant l’espanyolisme al país veí, i també traduït en els partits d’aquí, per força ha de fer obrir els ulls a un talp sobre la imperiosa necessitat primer de no votar-los, i segon de fotre el camp d’Espanya més de pressa que volant abans no siguem víctimes definitives de la seva porqueria moral i psicopàtica, no dubteu que tanmateix produeixen l’efecte contrari en massa gent tèbia, estúpida a morir i, en qualsevol dels dos casos, sempre estúpida a morir.
 
Sort en tenim, però, que per contrarestar al màxim els efectes de tantes calúmnies, Mas ha decidit posar un morrió a Duran per tal que aquests últims dies de campanya tanqui la boqueta. I és que no ho dubteu, d’aquí al 25 de novembre veureu en Duran fet un Almogàver. Altra cosa serà l’endemà dia 26, quan Mas li tregui el morrió. En fi. Vés saber si aleshores no se’l posarà ell mateix, Mas, per estalviar-se la temptació de dir algunes de les coses que avui li sentim dir i tornar al seny convergent de sempre. Aquell seny tan assenyat que ens ha dut a la meravella de país que ara som. Bé, ja ho veurem.
 
Ricard Biel