Matar Casanova

L’èxit aclaparant i sense pal·liatius de la manifestació del passat 11 de setembre ha deixat en segon pla un fet lamentable que caldria esmenar amb urgència de cara les futures edicions de la Diada Nacional.
 
Si a Barcelona hi ha un acte essencial en qualsevol Onze de Setembre, aquest és l’ofrena floral al monument a Rafael de Casanova. De fa uns anys ençà però, existeix una gens dissimulada voluntat institucional per “matar-lo”. Però qui són aquests desaprensius i perquè volen la segona mort del darrer Conseller en Cap?
 
Comencem des del principi. El monument a Rafael de Casanova, excel·lent obra de l’escultor Rossend Nobas i Ballbé, va ser erigit el 1888, davant l’Arc de Triomf, durant la Primera Exposició Universal de Barcelona. L’estàtua de seguida va agafar un caire reivindicatiu quan el 1889 el govern de Madrid volgué reformar el codi civil espanyol invalidant el dret civil català, únic fur que havia sobreviscut a la desfeta del 1714. A partir d’aquell moment el monument es convertí en lloc obligat de peregrinatge de les organitzacions catalanistes cada Onze de Setembre.
 
A mesura que el catalanisme polític anava creixent transversalment, l’ofrena i la vetlla de Casanova per la Diada era pràcticament l’únic moment de l’any on la burgesia barcelonina i el proletariat coincidien respectuosament. Això va inquietar el governador civil de Barcelona que el 1901 ja va detenir arbitràriament una trentena d’activistes catalanistes per concentració il·legal.
 
Però la repressió, enlloc de dissuadir, va popularitzar encara més l’acte. Poc després, el president espanyol Segismundo Moret va enviar a un sicari -Alejandro Lerroux- a Barcelona per apartar les masses obreres del catalanisme, i un dels primers enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes que es registren és precisament davant el monument a Casanova. El recurs a la violència sempre ha estat una constant en les clavegueres del poder espanyol.
 
El 1914, commemorant el bicentenari del fi del setge del Cap i Casal, l’estàtua es va traslladar a l’emplaçament actual, aproximadament on l’heroic Conseller en Cap va caure ferit de bala durant el contraatac sobre l’antic baluard de Sant Pere. Dos anys després Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va inaugurar el sòcol amb la inscripció memorial.
 
El monument a Casanovas també va servir de pretext per desencadenar un episodi decisiu en la història de Catalunya i Espanya. L’Onze de Setembre del 1923, la policia espanyola va carregar brutalment contra els manifestants davant l’estàtua per avortar una suposada conxorxa independentista. Al dia següent, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va convocar a tots els alts oficials de la guarnició de Barcelona i proclamà l’estat de guerra. El 13-S s’imposa la nova dictadura amb el suport del rei Alfons XIII i la resta de forces reaccionàries. El nou règim es fixà com a prioritat fundacional acabar amb el separatisme.
 
Just un any després, el general Carlos Losada -el mateix governador civil que va prohibir tocar la Santa Espina i els Segadors- proscriu la commemoració de la Diada a la capital i a tota la província, l’ofrena floral al monument, i obliga a obrir tots els establiments comercials sota pena de 1.000 pessetes de multa. Molts catalans desafiaren la autoridad competente, entre ells un arquitecte de 72 anys, Antoni Gaudí i Cornet, que serà detingut després de participar en una missa en memòria dels màrtirs del 1714 i conduït al calabós, on va ser miserablement vexat.
 
Amb la caiguda de la corrupta monarquia borbònica, l’adveniment de la República i la restauració de la Generalitat, les ofrenes al monument es converteixen en massives. Els presidents Francesc Macià i Lluís Companys hi rebran autèntics banys de multituds, frec a frec amb els ciutadans. L’èxit de públic es mantindrà fins les acaballes de la darrera guerra civil.
 
El 1939, les autoritats feixistes ordenen la retirada i destrucció de l’estàtua. Finalment quedarà oblidada en un magatzem municipal fins que el 1977, després de la mort del dictador Francisco Franco, és restituïda al seu emplaçament.
 
Recuperada la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia, l’ofrena floral es va tornar a ser sota les presidències de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’acte central de les commemoratius de la Diada Nacional de Catalunya, desenvolupant-se en un clima festiu i cordial. Però a principis dels 90, a mida que molts patriotes van anar entenent que l’autonomia política sota el règim borbònic era una tremenda estafa, els ànims es van anar crispant i es començaren a sentir els primers xiulets i escridassades a les autoritats que feien l’ofrena a Casanova.
 
Pujol, que malgrat la decadència i mediocritat dels seus darrers governs encara sabia mantenir certa dignitat presidencial, assumia amb resignació aquelles manifestacions de protesta com una tasca més del càrrec. Pitjor ho portava Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, a qui tot això li feia molta mandra. Maragall, va aprofitar els aldarulls del 1995, iniciats per independentistes que havien respost  a les provocacions de l’ultradretà Alejo Vidal-Quadras, per demanar un “canvi de format”. De seguida la tropa espanyolista del PP li va fer costat.
 
A partir d’aquell moment, argüint unes preteses raons de seguretat, es va anar apartant el públic del lloc de l’homenatge, cosa que va encendre encara més els esperits. A partir d’aquell moment les esbroncades es generalitzaren: quant més lluny estava la gent, més cridòria s’escoltava. Les constants baixades de pantalons de CiU amb el PP a Madrid i a Catalunya tampoc van ajudar a temperar la situació. El botifler Josep Piqué va arribar a titllar l’ofrena de “payasada” i “patochada”.
 
Amb la constitució del primer tripartit i l’arribada de Maragall a la Generalitat el 2003, es va decidir que l’acte central de la Diada ja no fos l’ofrena a Casanova sinó l’aplec institucional de la Ciutadella. El PSC pensava que desviant l’atenció cap al parc s’anirien apaivagant les protestes i que al final Casanova moriria d’inanició.
 
Però no va ser així, l’ofrena floral tenia un públic molt fidel i amb ganes de reivindicar-se. Els xiulets, crits, insults, bramuls, consignes, càntics, etc. anaven seguint any rere any fins que sota la presidència del gris José Montilla es va voler donar la punteta a l’ofrena.
 
Per ordre d’aquell conseller d’Interior tan absurd que va ser Joan Saura, es va confinar el públic a una estreta vorera, molt allunyada de l’estàtua i acordonada per una excessiva dotació policial, amb l’objectiu d’atemorir i desmotivar als patriotes més reivindicatius. És incomprensible que tant ERC com ICV, els altres socis del segon tripartit, consentissin davant aital despropòsit repressiu.
 
I ni així. Els irreductibles persistien. Catalans compromesos, de totes les edats i condicions, seguien ferms darrera l’allunyada barrera, exposant a tots els càrrecs polítics al judici popular de les seves emocions i esgarips.
 
Però l’estocada final no va venir del tripartit sinó del govern presumptament sobiranista de Convergència. L’any passat es va ordenar a la policia que ja no es permetés, ni de prop ni de lluny, públic a l’entorn del monument. Els Mossos d’Esquadra, a les ordres de Felip Puig, van tancar tots els accessos de la Ronda Sant Pere. L’acte es va reduir a la mínima expressió. Fins i tot els representants de partits polítics tradicionalment escridassats van dir que sense gent, l’ofrena tenia un aire “desangelat” i “desolador”, altres es preguntaven si valia la pena que se seguís realitzant en aquelles condicions.
 
Amb l’exagerat blindatge que s’ha tornat a viure enguany amb el subterfugi de la seguretat i la dignificació de l’ofrena, s’ha provocat que molts ciutadans hagin renunciat a participar-hi com a espectadors.
 
O sigui que es pot donar la paradoxa que el que no va aconseguir Lerroux, ni Alfons XIII, ni Primo de Rivera, ni Franco, s’esdevingui sota un govern pretesament sobiranista i nacionalista. I aquí toca preguntar-nos: si unes desenes de manifestants inquieten i espanten tant a les nostres autoritats autonòmiques que no se’ls permet ni de protestar, què passarà quan es deixi de fer independentisme de saló i s’iniciï de debò la “transició nacional”? Quina part del pressupost de la Generalitat es destinarà a la compra de bolquers?
 
Malgrat tot, esperem que al final l’exemple de coratge i patriotisme que simbolitza el darrer Conseller en Cap de Barcelona il·lumini al president Mas en l’exercici del seu càrrec. Perquè si es persisteix des del govern en provocar la “segona mort” de Casanova, es podria arribar a entendre que per a CiU el dret a decidir és pura retòrica i l’estat propi, fum en venda.
 
PS. Després de llegir la insultant carta del borbó Juan Carlos adreçada als independentistes catalans, voldria recordar la cançó republicana que els patriotes del 1714 cantaven al seu avantpassat Felipe V, i que sens dubte Rafael de Casanova devia també entonar al front de la Coronela barcelonina: “Si el rei vol corona / corona li darem: / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem.”